Deu manaments per a una crisi
El diagnòstic és de màxima gravetat. No hi ha cap altra manera de qualificar el terratrèmol provocat per les decisions judicials de dijous. No havíem vist mai en democràcia una ordre de presó tan durament rebuda, tan cruelment criticada ni tan despietadament llançada al combat polític. Si fins ara la contesa es lliurava en el terreny de l’enfrontament ideològic entre sobiranistes i unionistes, malgrat l’excés d’encomandes de solució als jutges, ara el separatisme aprofita el moment per identificar justícia amb repressió. Els uns ho fan perquè es consideren víctimes de la legislació aplicada. Els altres, per simple, humana i per tant sagrada solidaritat.
L’analista extern i distant té un ull en el Codi Penal i l’altre en la realitat social. El codi li diu: posa’t, autor d’aquest escrit, en la pell de la jutgessa Carmen Lamela: si té davant seu un grup de querellats que fa anys que vulneren la Constitució, incomplint lleis de l’Estat, creant una legislació paral·lela, desobeint els tribunals, què ha de fer vostra senyoria? Mirar cap a una altra banda? No demaneu això a cap jutge del món. L’Estat de dret consisteix en l’imperi de la llei amb garantia de judici just i de dret de defensa.
Posa’t ara, autor d’aquest escrit, en la pell dels qui se senten tan ferits per la presó dels seus líders, diguin-se Junqueras, Turull o Puigdemont. Es comprèn la seva indignació. Es comprèn la seva solidaritat. I es comprenen totes les seves denúncies. La qüestió del moment és si es podria arribar a un equilibri que assereni –no parlo d’eliminar– aquest clima d’aversió. Només se m’acut elaborar un decàleg que diu això:
Primer manament. Pensa que la justícia espanyola, si té alguna qualitat, és la de ser garantista. I això potser no elimina, però redueix dràsticament, la possibilitat de resolucions capritxoses o ideològiques.
Segon manament. És molt temptador i efectista parlar de presos polítics. No n’hi ha. Encara que resulti poc original recordar-ho, només hi ha polítics presos.
Tercer manament. Si la jutgessa s’ha excedit, el que va fer no és una sentència. Qui vegi una injustícia en la seva decisió, hi pot recórrer en contra.
Quart manament. L’ordre de presó és dolorosa per a tothom, però no imposa la inhabilitació, que no pot ser mai una mesura cautelar. Els presos d’avui poden ser candidats demà i diputats a partir del 21-D.
Cinquè manament. Que pensin això últim els magistrats del Suprem i l’Audiència Nacional. Seria un espectacle que una vintena de membres del Parlament –i alguns consellers—fossin a la presó o al govern.
Sisè manament. Cal que els polítics cuidin les seves paraules. Que calculin el mal que fan a aquest país si basen els seus discursos a denunciar alegrement, per exemple, que a Espanya s’“empresonen els opositors”. Això no és veritat, senyor Pablo Iglesias, i vostè ho sap per la seva pròpia experiència d’oponent al Govern i al sistema.
Setè manament. Que es tingui l’amabilitat de repartir les culpes de la crisi equitativament. L’Estat, el seu Govern, la justícia i altres institucions poden ser dolentíssimes, no ho discuteixo pas. Però alguna culpa deuen tenir els qui han provocat aquest incendi amb la vulneració de les lleis.
Vuitè manament. No és cert que a Espanya es persegueixin les idees. Junqueras tota la seva vida ha propugnat la independència i cap fiscal no s’ha querellar per això. Si avui és a la presó no és per ser republicà ni independentista.
Novè manament. No s’hi val a acceptar la justícia quan resol a favor i denigrar-la quan resol en contra. Això és vàlid per a aquest cas i per als recursos al Suprem i al Constitucional.
Desè manament. Compte amb els qui aprofiten el conflicte amb finalitats electorals, cosa que és inevitable. I alerta, sobretot, amb els qui ho aprofiten per al seu propòsit de liquidar el que anomenen règim del 78. Dinamitar el pilar fonamental de l’Estat de dret seria un avenç històric per a ells, però un desastre per al país.