Polítics empresonats i candidats electorals
Doncs sí. Els membres del Govern de Catalunya, posats a la presó aquesta setmana, i els dirigents de l’ANC i d’Òmnium, empresonats ja fa més dies, es poden presentar a les eleccions del 21-D. El marc jurídic és totalment clar i inequívoc respecte a aquesta qüestió. L’element clau és que entre les causes d’inelegibilitat establertes per l’article 6.2 de la Loreg no hi figura la presó preventiva. I aquesta és la situació en la qual es troben actualment, i sens dubte en el moment de formalitzar-se les candidatures electorals, els actors polítics esmentats anteriorment com a conseqüència de la presumpta comissió de determinats delictes.
L’article citat de la Loreg certament estableix dos supòsits d’inelegibilitat connectats a la comissió de delictes però exigeix una prèvia condemna judicial. Amb caràcter general cal que es tracti de condemnats per sentència ferma a una pena privativa de llibertat en el temps que duri la pena. Amb caràcter especial es refereix a condemnats, fins i tot sense sentència ferma, per delictes de rebel·lió o contra les institucions de l’Estat quan s’hagi imposat la inhabilitació per l’exercici del dret de sufragi passiu. Dit en altres paraules, si abans del 21-D no es dicten sentències judicials de les característiques descrites, els consellers i els activistes socials empresonats poden ser candidats a les properes eleccions catalanes.
Si aquestes persones es presenten a les eleccions i són elegides cal plantejar-se el seu accés a la condició de diputat i les possibilitats efectives de l’exercici del càrrec en la hipòtesi que continuïn en la situació de presó preventiva. La primera qüestió té una solució factible, mentre que la segona esdevé problemàtica.
L’accés al ple exercici de la condició de parlamentari no revesteix el Parlament de Catalunya de cap especial formalisme públic i presencial, a diferència del que passa, per exemple, al Congrés dels Diputats espanyol. En aquest sentit l’article 23 del Reglament regula un procediment de caràcter purament documental: el diputat electe, d’una banda, ha de lliurar a la Cambra la credencial emesa per la Junta Electoral i una declaració als efectes de les incompatibilitats i, de l’altra, ha de signar un paper de promesa o jurament de respecte a la Constitució i l’Estatut. En definitiva, no sembla que hi hagi cap impediment per tal que un diputat electe empresonat faci arribar al Parlament la documentació requerida reglamentàriament i pugui, per tant, gaudir de la condició plena de parlamentari.
En canvi, presenta dificultats gairebé insalvables el manteniment efectiu de la condició de diputat si aquest es troba en situació de presó preventiva. La raó no és que l’empresonament preventiu comporti la pèrdua o la suspensió de la condició de parlamentari ja que això no ho estableix el Reglament. El motiu és d’ordre funcional i disciplinari. En aquest sentit el diputat empresonat òbviament no pot assistir a les sessions parlamentàries i en principi tampoc pot fer ús de la delegació de vot regulada per l’article 93 del Reglament. Aquest precepte admet la delegació de vot únicament en casos de baixa per maternitat o paternitat, hospitalització, malaltia greu o incapacitat perllongada degudament acreditades. Només una interpretació extremadament extensiva de la incapacitat, i no comuna amb el sentit jurídic clàssic de la figura, podria situar la presó preventiva com a supòsit d’aplicació de la delegació de vot.
Llavors, si no hi ha possibilitat de la delegació de vot, l’absència dels diputats empresonats a les sessions del Parlament tindria dues conseqüències. Políticament deixaria el grup o grups parlamentaris afectats amb menys efectius per a totes les votacions i jurídicament obriria la porta a l’aplicació de les disposicions disciplinàries del Reglament (arts. 231 i 235) que podrien comportar sancions i l’exclusió temporal de l’exercici de la condició de parlamentari.