Solitud internacional
Estem vivint moments molt intensos després de l’aprovació de les lleis del Referèndum i de Transitorietat del 6 i 7 de setembre, després dels controvertits esdeveniments de l’1 d’octubre, després de la semideclaració d’independència del 27 d’octubre i després del trasllat de seus socials fora de Catalunya per evitar la inseguretat jurídica. Tot això s’ha agreujat amb la fugida de Carles Puigdemont i diversos consellers a Brussel·les provant d’internacionalitzar el conflicte.
La Generalitat està intervinguda per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i, com sempre, el carrer està mobilitzat per l’ANC i l’Òmnium per unes suposades persecucions judicials irresponsables de la Fiscalia, del Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional. Així mateix, bona part de l’independentisme veu malament que el Govern espanyol hagi convocat per al 21 de desembre eleccions en clau autonòmica i no sota el règim de la seva república catalana independent.
Aquí no comentaré, però, tota aquesta problemàtica política i judicial que hi ha sobre la taula ni tampoc la greu pèrdua de pes de Catalunya respecte a Madrid pel trasllat de seus socials d’empreses catalanes. Aquí em centraré en la solitud internacional i la falta de reconeixement exterior al procés independentista. És una qüestió que vaig ser el primer que va posar sobre la taula el setembre del 2013, fet que se’m va criticar des de cercles independentistes, ja que el Govern deia que la UE i el món obririen els braços a la nova Catalunya.
En aquestes últimes setmanes ha quedat molt clar que la pretesa república independent catalana no seria membre de la UE ni seria reconeguda per cap país ni per les Nacions Unides. La idea d’una Catalunya república independent o “nou estat d’Europa” pretesa per la Generalitat –a través de l’una suposada internacionalització del conflicte entre Madrid i Barcelona mitjançant complicitats internacionals– no ha existit més que en l’imaginari separatista. La solitud internacional del projecte independentista és absoluta malgrat els esforços desplegats per l’ara dissolt Diplocat per buscar suports externs.
Aquest pretès suport internacional va ser una de les mentides –juntament amb el no cost econòmic de la independència– argumentades pels separatistes per aconseguir addictes cap al separatisme. Es va arribar a dir que “Europa i el món ens esperen amb els braços oberts” davant l’opressió d’un Govern espanyol suposadament franquista i no democràtic.
Confirmada la solitud internacional del procés, l’important, a partir d’aquí, i amb vista a les eleccions del 21 de desembre, és que no es produeixin sobresalts judicials ni mentides intoxicadores de l’electorat i, d’altra banda, que el món, els catalans i la resta dels espanyols vegem vies i solucions internes per a la inserció de Catalunya en el context d’Espanya que no consisteixin ni en la independència ni en el fins ara poc motivador immobilisme polític.
El pretès suport exterior va ser una de les mentides del separatisme