El relator
Em va agradar la metàfora de Josep Maria Brunet sobre la interlocutòria de la jutgessa Lamela i l’entrada a presó del Govern. “Els apòstates separatistes no van besar el crucifix”, deia, tot explicant que la presó responia a la lògica jurídica però encara més a la lògica política. I des d’aquesta lògica, els consellers haurien entrat a la presó, no tant pels seus pecats capitals, sinó per no haver-se esmenat ni penedit i no haver-se postrat davant el poder suprem. És a dir, càstig i revenja per gosar amenaçar la idea bíblica de la unitat pàtria. Allò del martell de Thor caient sobre les forces obscures, a l’ús de la darrera moda cinematogràfica.
En aquest punt ja escolto el soroll de fons... que la justícia és independent, que si han comès delicte, etcètera. Bé, sí, però amb l’abusiva acumulació d’irregularitats, acceleracions, exageracions i un escrit de la Fiscalia que, segons els entesos, haurà de ser estudiat en negatiu a les facultats de Dret, això d’independent ho deixem per a un altre dia. “Una querella i una interlocutòria infames”, ha escrit el catedràtic de Dret Constitucional Javier Pérez Royo i
És insòlit que cada acció contra l’independentisme tingui com a funció excitar-lo i enfortir-lo
altres juristes, des de Queralt fins als advocats dels querellats, s’han posat les mans al cap. El periodista Carlos Enrique Bayo ha anat més enllà en un article en què revisa els “10 forats negres” de la causa i rebla: “Si la justícia europea revisa les actuacions de Maza i Lamela contra el Govern i el Parlament, a Espanya li cau el pèl”. No es tracta només que sigui una aberració de la política intentar resoldre per la via penal un problema polític. És que, a més, sembla que han necessitat una aberració jurídica per perpetrar-lo. Poc, doncs, del que passa judicialment des que va començar el procés té a veure amb la independència judicial i molt amb la pressió política sobre la susdita. Com és l’exitós tuit de @PabloMM?: “7 dies per ficar la meitat del Govern a la presó. 8 anys i comptant per esbrinar qui és aquell ‘M. Rajoy’ de la caixa B. de Bárcenas”. Doncs això.
Però si fos així, qui escriu el relat? Perquè és insòlit que cada acció contra l’independentisme tingui com a funció excitar-lo i enfortir-lo amb tanta precisió que semblen agents infiltrats del Govern.
Cada vegada que l’Estat dona signes de domini de la situació i noqueja el sobiranisme li envia un detall en forma de repressió brutal, que el torna a reforçar. Per exemple, semblava que havien trobat la sortida electoral, combinada amb el 155, i que les aigües es calmaven, i arriba Maza, es multiplica amb Lamela, i la benzina aviva la foguera. O a la Moncloa hi ha més d’un relator i el primer no sap el que fa el segon, com allò famós de la mà de Rajoy, o el segon li fa el llit al primer, o tots dos estan en un embolic. En tot cas, alguna cosa està clara: reprimir, castigar i venjar són verbs que dominen a la perfecció. Però cap d’ells no sap com es conjuga el verb solucionar.