El bridge busca els seus ‘millennials”

Els clubs i les associacions del joc de cartes organitzen cursos d’iniciació i tornejos per rejovenir les sales

Silenci. Es juga al bridge. Cada dilluns a la nit més de 120 parelles se citen en mitja dotzena de clubs de Barcelona. Una partida, tres hores. Amb un argot incomprensible per al neòfit, comença la subhasta. Després, el carteig. Es respira concentració mentre l’àrbitre es passeja entre les taules. Es poden comptar amb els dits d’una mà els jugadors de menys de 50 anys. Aquí els que en tenen 40 són els babies. En quinze anys les llicències per jugar han caigut un 10%, i la falta de joves a les taules preocupa clubs i associacions, que fa mesos que impulsen cursos d’iniciació per formar planter.

“Abans a casa es jugava més a cartes; ara la gent té una oferta de lleure infinitament més gran... S’incorporen pocs jugadors, i la tendència durant els últims anys ha anat a la baixa. Es barregen diversos factors; també hi ha gent que pensa que el bridge és molt difícil i no ho prova, però els que n’aprenen s’hi solen enganxar”, explica Miguel Trapé, president de l’Associació Catalana de Bridge. Fa 16 anys a Espanya hi havia al voltant de 5.000 llicències, de les quals 1.000 a Catalunya. Actualment són 4.500 els jugadors amb lli- cència. D’aquest total, 823 són a Catalunya, bressol –juntament amb Madrid– dels millors jugadors del país. La pràctica és clarament minoritària si es compara amb els 80.000 jugadors federats d’Holanda o els 100.000 de França.

“A Itàlia, Polònia, els països escandinaus o el Regne Unit hi ha molta afició; ells tenen federacions molt potents que permeten promocionar els jugadors internacionalment, i nosaltres no”, lamenta Juan Pont, director esportiu de l’associació, professor de bridge i actualment un dels millors jugadors en actiu. “Els joves no s’hi apunten, la gent treballa molt i tot ha canviat; hi ha menys activitat social... Abans s’organitzaven molts campionats en casinos i hi havia bons premis, ara costa trobar patrocinadors... La crisi també ha tocat el bridge”, afegeix Pont.

A mitjans dels noranta diverses universitats com la UPC i la Rovira i Virgili (URV) de Tarragona –aquesta última amb el tres vegades campió d’Espanya júnior, Esteve Bosch– van introduir el bridge com a assignatura de lliure elecció. Al cap d’uns quants cursos, la UAB també s’hi va apuntar. “M’agradaven els jocs de taula, i ho vaig provar; érem uns cinquanta alumnes a classe, i el que em va enganxar del bridge és el repte constant, la millora contínua...”, explica Maria Mansilla. Fa vint anys, quan estudiava Matemàtiques a la UAB, es va apuntar a aquesta optativa, i no ha deixat de jugar. Ara forma part de la junta directiva de l’Associació Catalana, i, juntament amb altres jugadors d’entre 30 i 40 anys que en van aprendre a la universitat, com el campió d’Espanya per equips, Ramón Gómez, treballen per promoure el bridge entre les noves generacions.

En tres anys han aconseguit formar un grup d’una dotzena de jugadors júniors. Es troben cada dijous a la tarda al Mayda Club. Una setmana fan classe i l’altra fan torneig. A l’estiu sis van participar en el campionat d’Eslovàquia júnior. Van ser sis dies de torneig amb tres partides diàries. “Feia més d’onze anys que no hi podíem anar perquè no teníem jugadors; els campionats són un al·licient, i s’aprèn moltíssim, malgrat que quedem a les últimes posicions”, afegeix Mansilla.

Quan van canviar els plans d’estudi, l’assignatura del bridge va passar de valer cinc crèdits a només un. I va deixar d’impartir-se en diverses universitats, però fa quatre anys Ramón Gómez va tornar a plantejar la

A LA BAIXA En 15 anys el nombre de jugadors amb llicència ha disminuït un 10%

A LA UNIVERSITAT

La UPC i la UPF han recuperat el bridge com a assignatura de lliure elecció

PERFIL

Les dones de més de 50 anys són les més interessades a aprendre a jugar-hi

qüestió, i tant la UPF com la UPC s’hi van tornar a enrolar. “Ara costa molt més que s’hi apunti gent; solem ser entre cinc i, amb sort, una desena cada trimestre”, explica.

Des de l’associació també s’ha fet un esforç per divulgar el bridge no només a través dels clubs, sinó també de centres cívics (totes les activitats i les puntuacions dels jugadors es poden consultar Bridge.cat). Gómez imparteix tallers des de fa quatre anys al de Vallvidrera (entre d’altres), i Llorenç Sunyol té vint alumnes cada dissabte al matí a la Casa Elizalde. En aquests casos el perfil sol ser de gent gran, “normalment senyores de més de 50 anys que volen passar-ho bé i exercitar la memòria”, diuen tots dos.

I, mentre el bridge busca els seus millennials, als clubs els veterans disputen diàriament el seu pool. El joc en línia no ha tingut un impacte especialment negatiu: “Ni ha aportat nous jugadors ni n’ha restat; ha donat més oportunitats als que ens agrada jugar de manera més lliure i amb jugadors de tot el món”, diu Trapé. El veritable pols a aquest joc es pren als nombrosos campionats, tant en modalitat de parelles i equip, que s’organitzen i que donen els punts als jugadors amb llicència (des de l’Open Internacional de Barcelona fins als tornejos setmanals o els de caps de setmana), com el que va organitzar fa poc el Círcol de Reus.