Espelmes per recordar els 42 sensesostre morts en un any
Almenys 42 persones sense llar han mort a Barcelona en onze mesos; l’església de Santa Anna, Arrels Fundació i Càritas les van recordar abans-d’ahir
Eren 42 integrants del “poble dels oblidats”, com van dir els sacerdots Peio Sánchez i Xavier Morlans. Una dona i 41 homes. Catalans, andalusos, alemanys, polonesos, romanesos, algerians, marroquins... Veïns de Barcelona amb una mitjana de 59 anys, tot i que n’hi havia cinc de menys de 50 (el més jove en tenia 38), cinc de septuagenaris, cinc d’octogenaris i cinc d’una edat que no s’ha acreditat. El primer va morir el novembre del 2016, i l’últim, fa uns quants dies. Al carrer, en pensions i en albergs. Oblidats?
L’església de Santa Anna, al costat de la plaça Catalunya i del Portal de l’Àngel, va celebrar abans-d’ahir a la nit una missa en memòria dels que “ja tenen una casa per a la qual no necessiten clau”. L’homenatge va tenir la complicitat de religioses com Viqui Molins, que ha consagrat la seva vida al quart món, als pobres d’Eldorado. També van donar suport a la cerimònia Càritas i Arrels Fundació, que la tarda del dia 22, a partir de les 18 hores, celebrarà un acte semblant a la plaça del Macba. I també hi eren ells, persones com en Leandro, un balser cubà que va recalar a Barcelona després que l’enviessin a Eslovènia des de Guantánamo. Malgrat que va sol·licitar asil dies després d’aterrar al Prat, va naufragar i va haver de dormir en caixers fins que es va creuar en la seva vida Santa Anna, que l’ha ajudat a trobar una habitació. Per descomptat, aquesta església no és un cas únic, però compleix al peu de la lletra els desitjos del papa Francesc: llocs de culte, però també llums a la nit, ombres a l’estiu, mantes a l’hivern i vaixells en l’onatge. La parròquia, que té una sala capitular i un antic monestir amb claustre, va obrir fa un any un hospital de campanya, que funciona les 24 hores del dia i on tothom “acull i és acollit”.
L’objectiu és aplicar a Barcelona el que a Madrid fa l’església de San Antón, en realitat, l’església del pare Ángel, de Mensajeros de la Paz. Aquest sacerdot presentarà el dia 19 a la capital catalana el llibre Déu al carrer, que recull els seus intercanvis epistolars amb Viqui Molins. Qualsevol pot anar en qualsevol moment a Santa Anna per descansar, prendre un cafè o menjar alguna cosa. O potser només per conversar amb voluntàries i voluntaris com la Miroslava, la Cruz i en Fermín, que han fet d’una de les màximes de la Viqui la brúixola del seu camí: “No faig coses perquè soc feliç; soc feliç perquè faig coses”.
Molts dels 42 desheretats presents i absents alhora a la missa de dijous anaven amb més o menys assiduïtat a aquestes dependències, habilitades a la sala de la sagristia i la capella de la Pietat. La seva fragilitat va quedar reflectida en les 42 espelmetes amb unes flames que van titil·lar en record de cadascun d’aquests éssers humans, “que no van tenir més sostre que les estrelles, els refugis i els portals”.
Les paraules de mossèn Peio, el rector, tenien un pòsit de tristesa, perquè està convençut que aquestes morts només són les que han transcendit, però que n’hi pot haver més. “I, si hi sumem les morts dels refugiats que intenten arribar o les dels que s’enfonsen en la pobresa, encara n’hi ha moltíssimes més”. Aquesta mateixa tristesa es traslluïa en la cançó d’amor que va interpretar un altre dels oficiants, mossèn Xavier, acompanyat a la guitarra per l’Abuelo i a la caixa pel Canijo.
Els 42 noms van ser llegits l’un rere l’altre per educadors d’Arrels. Cada cop que ho feien, algú dipositava una espelma a l’altar de l’església, monument nacional des del 1881. Alguns, com el cubà Leandro, que va protegir la seva flama perquè no s’apagués, saben què és dormir a terra. D’altres van arribar amb totes les seves riqueses, que caben en una maleta. També hi havia qui per fi ha dit adeu al carrer, com en Rafael, que va demanar respecte per als sensesostre.
Va poder semblar una jornada extraordinària, però, de fet, va ser un dia d’allò més normal a Santa Anna, que l’última operació Fred va convertir la nau en un dormitori amb més de 80 llits. A més de la de la Pietat, la parròquia té dues capelles més. En una, la de la Mare de Déu de Montserrat, hi ha una escultura de la mare Teresa de Calcuta i una altra de monsenyor Romero amb els Evangelis a les mans i una inscripció: “Benaventurats els pobres”.
Una dona i 41 homes, amb una mitjana d’edat de 59 anys, tot i que cinc en tenien menys de 50, i cinc més, més de 80