Barcelona perd el Navarra, un altre local amb història
El cafè restaurant del passeig de Gràcia cantonada amb Casp tanca les portes després de 85 anys de funcionament
Ha estat obligat a tancar el Navarra, cafè restaurant que durant 85 anys ha ennoblit el xamfrà tan rellevant del passeig de Gràcia, 4 i el carrer Casp. Barcelona perd un altre establiment emblemàtic i el panorama només fa que empobrir-se, ja que preval la mediocritat. El que apareix realçat per la història i la personalitat no mereix en aquests temps ser valorat ni protegit.
L’origen del Navarra es remunta al 1932 i de la mà d’Esteve Sala Cañadell, que ja llavors s’havia convertit en l’empresari més destacat en el terreny de la restauració. Tenia un grapat d’establiments de primera categoria. El seu fill, Esteve Sala Soler, que va mantenir i gairebé va superar la línia professional heretada, va ser qui em va explicar l’origen i la història d’aquest local que ahir va abaixar la porta per sempre.
La inspiració li va venir després d’haver recorregut a l’embocadura dels anys trenta el País Basc. Va quedar enamorat de la seva cuina i de les tapes, no només per la bondat essencial dels productes fets servir, sinó per la personalitat tradicional amb què eren elaborats. Seguint l’estil que cada un dels seus locals tingués una marcada singularitat, es va proposar d’obrir un establiment que aportés aquesta originalitat tan genuïna.
Per començar es va ser escollir amb tacte el lloc: una de les zones més nobles de la Dreta del Eixample, a quatre passes de la plaça Catalunya, malgrat que encara manava la resistència de no aventurar-se tan amunt. En aquesta cantonada hi havia un bar en procés de decoració que passava a ocultar la delicada ornamentació modernista que havia vessat a mans plenes l’arquitecte Enric Sagnier per a les cavallerisses de l’egrègia i voluminosa casa Pons, també projectada per ell.
Sala va manar restaurar-ne l’aspecte original, tot i que aleshores l’estil modernista ja es tenia per una cosa de tan mal gust que mereixia l’acció del picot. A continuació va posar un cuiner basc als fogons perquè aportés les millors especialitats de la seva terra natal, senyal reforçat amb un equip de cambrers paisans seus. I el va batejar amb el nom d’Euzkadi. La direcció la va con- fiar a Domingo Riereta, que havia començat a La Puñalada i allà havia merescut l’estima de Rusiñol
Es va inaugurar la vigília de Nadal del 32. Uns afiliats locals del PNB, assabentats de la notícia, ja havien provat de convertir-lo en un focus de proselitisme i van demanar que la carta fos en eusquera. Sala s’hi va oposar amb fermesa, només per mantenir-se fidel al seu criteri empresarial que els seus establiments comercials estiguessin al marge de la política. I predicava amb l’exemple: no va acceptar l’alcaldia de Barcelona oferta anys abans pel dictador Primo de Rivera.
La seva terrassa es va convertir des del primer dia en un al·licient temptador. I de seguida va ser animada per la presència d’una tertúlia de joves de ploma o pinzell: Riquer, Agustí, Juan Arbó, Ramon Xuriguera, Teixidor, Miquel i Vergés, Vinyoli, Grau Sala, Prim, Merli i un Benguerel, que la va evocar, amb un pols vibrant en les seves memòries. Hi recalaven gairebé diàriament després de sopar i el panorama s’animava a la sortida dels teatres veïns: Tívoli i Novetats. Espriu i G. Díaz-Plaja s’hi sumaven de manera ocasional.
La dictadura franquista en va prohibir el nom el 1939, que Sala fill va canviar per Navarra.
En la nova etapa va mantenir durant un parell de decennis el mateix estil. Quan es feia fosc, hi sovintejaven algunes meuques, assegudes amb discreció a les taules, destacaven pels vestits cridaners i el seu maquillatge. Als anys 60 va ser objecte d’una modernització total, que es va repetir per segona vegada després d’un temps. Catalana Occident, propietària de l’enorme casa emmarcada per ronda de Sant Pere, passeig de Gràcia i Casp, no va evidenciar la menor sensibilitat quan l’amo del Navarra va sol·licitar variar el projecte de rehabilitació a fi d’evitar la destrucció del seu històric cafè restaurant. Al costat de la lona gegantina que cobreix tot l’edifici, uns cartells exhibeixen a tall de lema: “Cuidem el patrimoni de la nostra ciutat”. El Navarra no era patrimoni...
L’origen de l’establiment cal buscar-lo en la passió del seu amo per la cuina basca La dictadura franquista va prohibir el 1939 el nom d’Euzkadi amb què es va inaugurar el 1932