Convulsió concèntrica

Ho vam veure durant els moments previs a la conferència de premsa del president Puigdemont a Brussel·les i dijous a les portes d’uns tribunals reconvertits, en funció de quina cadena de televisió els descrigui, en reencarnació de la Inquisició o en súmmum d’una justícia amb tanta autoestima que per afirmar-se no defuig l’abús discrecional. Descripció: la suma de càmeres i reporters crea una primera muralla que impedeix la visió d’un segon contingent de càmeres i reporters que, en directe, constaten que no poden veure ni sentir res. El més grotesc és que des del estudis centrals la visió és esplèndida. I el reporter es converteix en una peça informativa inútil que lluita a cops de colze per distingir-se en una aglomeració depredadora que tendeix a la histèria. ¿I aleshores per què hi són? Per enfortir el nervi hipertrofiat de la immediatesa i una diversitat de punts de connexió que no afegeix substància a la qualitat objectiva del relat però sí a la subjectivitat emocional. A més a més, la qualitat de les connexions sempre inclou interrupcions o interferències i problemes de retorn que dificulten un diàleg que hauria de ser fluid (¿m’ho sembla a mi o les connexions són cada vegada més accidentades?). I a mesura que el país s’autodestrueix (la tradició no falla: cada vegada que l’independentisme dubta, l’Estat el rearma), s’imposa la sensació que les reaccions són un nou gènere mediàtic. Un gènere fàcilment inflamable que s’estén pels mitjans sense discriminar el que és emocional i el que és racional, que deixa que la imprevisible inèrcia de la mobilització prengui les regnes d’un moment que, amb el perill que això comporta, supera la intermediació del periodisme.

ALBANO-DANTE. Quan s’estudiïn els protagonismes del procés des del principi fins a la DUI, descobrirem una desproporció notable entre presència i influència. Ara, en el fragor de batalles retroalimentades per un bombardeig asimètric de propagandes, s’instaura un campi qui pugui que excita els populismes més oportunistes i messiànics. És una histèria mediàtica que reclama recursos lacrimògens, polèmics i sensacionalistes abans que opinions documentades. En alguns cassos la influència i la presència estan justificades pel càrrec de l’entrevistat (en els dies previs al catastròfic dijous, des de Santi Vila fins a Oriol Junqueras passant per Carles Puigdemont, per entendre’ns). En d’altres, en canvi, la presència no respon a una lògica representativa, com passa amb Albano-Dante Fachin, que ha establert amb molts mitjans de comunicació una relació de win-win (feia anys que volia col·locar aquesta expressió en un article per fer-me l’interessant). El veiem expressar-se amb una vehemència revolucionària una mica vintage, en nom de La Gent (sempre en majúscules, malgrat el menyspreu irresponsable amb què se la tracta). Però fins i tot els espectadors mitjanament informats continuen sense tenir gaire clar a qui representa Fachin, potser perquè pertany a un espai que per naturalesa tendeix a la dispersió molecular i, si s’escau, atòmica.

S’imposa la sensació que les reaccions són un nou gènere mediàtic fàcilment inflamable