El llegat Gurlitt veu la llum
Bonn i Berna exposen l’art espoliat pels nazis que tenia el col·leccionista
Quan el setembre del 2010 la policia de duanes alemanya va sospitar d’un cas d’evasió fiscal, després de topar amb un avi carregat de diners en un tren de Zuric a Munic, ningú no es podia imaginar que l’episodi conduiria al descobriment artístic més espectacular de la postguerra a Europa. Dos anys després, el 2012, al pis de Munic on vivia aquell avi alemany, que es deia Cornelius Gurlitt, els inspectors del fisc van quedar estupefactes quan van trobar al voltant de 1.280 quadres, dibuixos, gravats i alguna escultura d’artistes com Monet, Cézanne, Courbet, Picasso, Chagall i Matisse, entre altres autors dels segles XIX i XX, però també alguns d’època anterior. La sensacional troballa no va transcendir fins que el novembre del 2013 la revista Focus la va revelar. A principis del 2014, per a més esglai, van aparèixer 238 obres més en una altra casa de Gurlitt a Salzburg.
Sobre la col·lecció, que el fosc propietari havia heretat del seu pare, Hildebrand Gurlitt, un marxant d’art que va treballar per als nazis, va pesar tot seguit la sospita que incloïa art espoliat a jueus durant el règim d’Adolf Hitler. L’eixut custodi va morir el maig del 2014 als 81 anys.
Set anys més tard de l’episodi del tren, i després de moltes altres sorpreses en aquesta història rocambolesca, una part d’aquelles obres amagades durant decennis s’exposen per primera vegada al públic en dues exposicions paral·leles inaugurades aquesta setmana, una a Suïssa i una altra a Alemanya, sota l’epígraf conjunt d’Inventari Gurlitt. La primera, que va obrir dijous al Museu de Belles Arts (Kunstmuseum) de Berna amb 160 peces, està dedicada al que els nazis anomenaven art degenerat, que va ser proscrit el 1937 i el 1938. Aquelles obres eren menyspreades perquè eren d’autors jueus o comunistes, o, en el cas d’impressionistes o expressionistes, perquè no utilitzaven formes realistes. L’ominosa etiqueta d’art degenerat va conduir a la
confiscació d’unes 23.000 obres de museus i galeries d’arreu d’Alemanya, que van ser venudes a l’estranger per recaptar fons per al règim hitlerià.
L’altra mostra, inaugurada divendres a la Galeria Federal d’Art (Bundeskunsthalle) de Bonn amb 250 peces, se centra en l’art espoliat, sobretot a jueus, per robatori directe o perquè se’ls va obligar a vendre’l a preus irrisoris, i també en obres la procedència de les quals encara no ha pogut ser verificada amb biografies de persones que van ser víctimes d’aquell lladronici nazi.
“Amb aquestes dues exposicions volem retre homenatge a les persones que van ser víctimes dels lladres d’art del nacionalsocialisme, així com als artistes que van ser difamats i perseguits pel règim, que qualificava la seva producció de degenerada”, van dir en un comunicat conjunt Rein Wolfs i Nina Zimmer, directors respectius dels museus d’art de Bonn i Berna.
Que una d’aquestes dues exposicions s’ubiqui al museu de Berna forma part del gir que hi va haver en el cas Gurlitt a partir del descobriment. Tenint en compte els indicis que el llegat podia contenir art robat, i per a empipament del vell col·leccionista, l’Estat alemany es va fer càrrec de les obres en espera d’avaluar quina havia de ser la seva destinació. Llavors, en una última volta de cargol, Cornelius Gurlitt va fer testament i va llegar la seva col·lecció al Museu de Belles Arts de Berna.
Al cap de poc temps va morir, amargat per les amargors d’aquells últims temps. Segons va publicar al seu dia la premsa alemanya, durant decennis el fill del marxant havia viscut en solitud envoltat de la seva fabulosa col·lecció, sense treballar, sense targetes de crèdit, sense pensió de jubilació. De tant en tant venia alguna peça, normalment a Suïssa, per poder-se mantenir. Tornava d’un d’aquells viatges quan va topar amb la policia duanera al tren.
El Museu de Belles Arts de Berna, temorós que li caigués al damunt una allau de reclamacions d’hereus, va titubejar abans d’acceptar el llegat Gurlitt. Al final, va dir que sí. L’acceptació de l’herència es va oficialitzar a Berlín el novembre del 2014. Però aquest mateix mes Ute Werner, una cosina octogenària del difunt Gurlitt, va reclamar l’herència, al·legant que l’avi estava fora de seny quan va testar a favor del museu helvètic. Finalment, el desembre del 2016, un tribunal de Munic va rebutjar aquella demanda, i llavors va ser possible organitzar aquestes dues exposicions, un compromís adquirit per Alemanya i Suïssa, perquè la ciutadania pogués admirar les obres.
Els experts estimen que, de tot el llegat que Cornelius Gurlitt va rebre del seu pare (en total, unes 1.500 peces), al voltant de 500 podrien procedir de l’espoli a jueus. Hildebrand Gurlitt (1895-1956) va començar la seva carrera com a director de museu i galerista promovent art modern als anys vint, però l’arribada al poder d’Adolf Hitler el 1933 va malmetre les seves aspiracions, ja que ell mateix era d’origen jueu. Llavors es va convertir en expert en art degenerat per als mateixos nazis, que el van enviar a París a negociar compravendes, i d’aquesta manera el marxant va aprofitar per formar la seva pròpia col·lecció. Quan es va acabar la guerra, els aliats no es van fixar en ell, i la seva col·lecció secreta va passar al seu fill Cornelius.
Fet el 2014 l’arranjament amb el museu suís, les 500 obres considerades sospitoses es van quedar a Alemanya, on un comitè d’experts de diverses nacionalitats establert pel Govern les analitza a la recerca de la seva procedència, amb el compromís de tornar-les als propietaris o als hereus, si és el cas. La ministra de Cultura, Monika Grütters, ha dit fa poc que l’Estat destina a aquest objectiu 6,5 milions d’euros.
Tot i això, la tasca s’està revelant lenta i laboriosa. Fins ara s’ha verificat la propietat de sis obres: Dona
asseguda, de Henri Matisse (que era del col·leccionista francès Paul Rosenberg i que ha anat a parar a la família de la seva neta, la periodista Anne Sinclair); Dos genets a la platja, de Max Liebermann (que pertanyia al col·leccionista jueu David Friedmann); el dibuix del 1874 Interior d’una catedral gòtica, d’Adolph von Menzel (lliurat als descendents de la filla de l’advocat Albert Martin Wolffson); El Sena vist des del pont Nou, al fons el Louvre, obra del 1902 de Camille Pissarro (es va contactar amb els hereus coneguts del propietari), i Retrat de dona jove asseguda, del pintor francès del segle XIX Thomas Couture (que pertanyia al polític jueu francès Georges Mandel). L’estudi continua, i sembla que durarà molts anys.
Cornelius Gurlitt, mort el 2014, va heretar la col·lecció del seu pare, un marxant que va treballar per a Hitler En el llegat hi ha obres robades a jueus i peces modernes que els nazis etiquetaven com a “art degenerat”