Cultura variarà els ajuts al cinema per afavorir les directores i evitar trampes La proporció de dones en càrrecs de responsabilitat al sector és del 26%
La situació de les dones al cinema espanyol és “de vergonya”. Així ho va admetre el director general de l’Institut del Cinema (l’ICAA, adscrit al Ministeri de Cultura), Óscar Graefenhain, durant la presentació d’un informe al respecte per part de l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals (CIMA). L’estudi indica un estancament en la posició de les directores, productores i guionistes respecte a la dels seus col·legues masculins, amb una relació de 26 a 74 –respectivament– per cada 100 càrrecs de responsabilitat al sector: una situació, però, que Cultura es disposa a corregir les properes setmanes, segons va prometre Graefenhain al llarg de l’acte.
Les mesures per corregir el desavantatge femení al món del cinema seguiran dues vies. L’acció més immediata, que el director general va anunciar per fixar aquest any i aplicar el que ve, es refereix al sistema de puntuació estipulat per fixar les subvencions a les produccions nacionals. Malgrat que la llei ja atorga punts en funció de la presència de dones en les diferents direccions, el mecanisme es troba desvirtuat, ja que les productores hi inclouen, indistintament, tant les responsables de continguts com les responsables de vestuari o maquillatge i perruqueria, que tradicionalment són majoria. De manera que una pel·lícula en què manen els homes pot emportar-se diners d’una política de gènere a còpia de nomenar dones en càrrecs relacionats només amb l’estètica. Per frenar aquestes disfuncions o trampes respecte a l’esperit de la normativa, en la baremació que s’ha d’elaborar el mes vinent per regular els ajuts de l’exercici 2018 s’establirà que els punts de gènere es destinin a les pel·lícules dirigides o escrites per dones.
La segona via de correcció, encara sense termini, consistiria a acollir-se a la norma europea que preveu excepcions als límits en els ajuts públics quan es tracta de donar suport a minories i col·lectius. En aquest cas, i seguint l’exemple del Govern suec, es tractaria de superar el límit del 50% de finançament públic. Per no haver de plantejar un complex canvi legislatiu, això s’aconseguiria per mitjà d’exempcions fiscals.
Aquests nous suports oficials semblen més que justificats si es tenen en compte les dades de l’informe CIM extretes de l’àmplia mostra dels 154 llargmetratges presentats als últims premis Goya. Si el còmput global en el repartiment de càrrecs de responsabilitat és ja més que significatiu, amb aquest 74% d’homes davant el 26% de dones, el desfasament resulta alarmant quan es descendeix als apartats que més importen. Així, la proporció de directores de films no passa del 18% (contra el 82% de directors), i la de guionistes femenines se situa en el 17%. Encara pitjor és el panorama a la direcció de fotografia, on la presència de dones es limita a només un 2%.
Aquests percentatges no tenen relació amb la presència i èxit de les cineastes femenines als festivals nacionals i internacionals, un indicador clar de qualitat. N’hi ha prou de pensar en cintes com Estiu 1993, amb la qual la barcelonina Carla Simón representarà Espanya als Oscars, o la molt reconeguda La nòvia (2015), de l’aragonesa Paula Álvarez. A més, el reconeixement de les realitzadores als certàmens ha anat a més en els darrers anys; no com les posicions quantitatives d’elles, de les guionistes i de les productores, que no han millorat.
Poc poder per a tanta brillantor. Però també pocs diners. Perquè, si la situació de les dones als llocs de comandament més rellevants del
Si el desavantatge ja és notable en termes de comandament, resulta clamorós pel que fa a disponibilitat de diners
cinema ja és desfavorable, la seva inferioritat en la disponibilitat de recursos econòmics és clamorosa: així, mentre que el cost mitjà dels llargmetratges dirigits per dones no arriba al milió i mig d’euros, el dels films a càrrec d’homes supera els 2,2 milions. Es diria que “no hi ha confiança” en les directores, va indicar la presidenta del CIM, Virginia Yagüe. Una prova d’aquestes reticències és la baixíssima proporció de cintes amb firma de dona coproduïdes per les televisions: un 0% en el cas de Telecinco; el 7% en el d’Atresmedia i el 24% en el de RTVE.