Recompte de baixes
Les grans crisis polítiques tenen efectes profunds sobre l’economia. Desapareix la percepció d’horitzó, i encara que l’activitat productiva no es vegi directament pertorbada, la pèrdua de confiança reté el consum i manté les inversions en hibernació. Tot el que ha passat el mes d’octubre a Catalunya és una crisi política profunda. Va arrencar amb un referèndum i una duríssima resposta policial; va continuar amb un massiu trasllat de seus de grans empreses, l’aplicació de l’article 155 i una efímera declaració d’independència. I acaba amb la meitat del Govern de la Generalitat a la presó i l’altra meitat a Brussel·les. Tot això no deixa indiferent ningú. I fan falta grans dosis de confiança per embarcar-se en grans compres i per invertir.
Les primeres dades oficials sobre el que li ha passat a l’economia a l’octubre ja són públiques. Les vendes de cotxes van pujar un 4,6% a Catalunya, bastant menys que a Espanya, un 13,6%. Alguns mitjans havien conjecturat caigudes del 20%. Però no fa falta ser catastrofista. Les dades són les que són. I dibuixen ja la desacceleració de l’economia. També en l’ocupació. Segons l’INE, les empreses catalanes van crear a l’octubre poc més de 1.700 llocs de treball. En altres zones multipliquen per vint aquesta xifra.
Com que les dades són encara escasses, les institucions han hagut de realitzar simulacions sobre els efectes que la crisi catalana
Sigui quin sigui el desenllaç final de la crisi, l’economia d’aquest país resultarà profundament canviada
tindrà en l’economia. El Banc d’Espanya augura una pèrdua de PIB del 2,5% entre els anys 2018 i 2019 per a Espanya en un escenari de crisi prolongada (i no hi ha cap dubte, després dels empresonaments del 2 de novembre, que això va per llarg). L’Airef, un altre institut d’anàlisi, parla d’una pèrdua de l’1,2% només el 2018. I tant l’un com l’altre vaticinen trimestres de recessió per a Catalunya.
En aquesta direcció empenyen també dos factors importants en el mitjà termini. Un, el versemblant boicot als productes catalans (en aquestes pàgines es publica avui l’alerta dels treballadors de Nestlé contra aquestes pràctiques). L’altre, el desplaçament de seus socials fora de Catalunya. Un procés que es mantindrà en un context en el qual els altres territoris competeixen per captar aquestes seus i (en l’esperança futura) la seva activitat productiva.
Estrictament parlant, el canvi de seu social i fiscal no té efectes immediats. Però sí que anticipa canvis més profunds. La marxa de grans empreses escapça la part superior de la piràmide laboral, els llocs de treball més ben remunerats i activitats especialitzades com els serveis professionals. No és fàcil que aquesta tendència sigui reversible. Les grans empreses que operen en sectors regulats volen ser al costat del poder que dicta les normes. I en una economia en fase d’accelerada recentralització com l’espanyola, encara més.
Sigui quin sigui el desenllaç d’aquesta crisi, i al marge de la seva profunditat, aquest país en sortirà profundament canviat. En la seva estructura i model productiu. I amb els grans centres de decisió més lluny. Poques coses seran com abans.