Fe i turisme a la catedral luterana

Una de les meves vistes preferides de Berlín es troba a la zona, molt cèntrica i transitada, de l’Illa dels Museus, i és la que s’obté apuntant la mirada cap a la façana de la catedral luterana des del Lustgarten (literalment: jardí del plaer), un gran rectangle verd habitat alhora per turistes i residents que passa per ser el jardí més antic de la ciutat. Per darrere de la catedral, al flanc dret de la cúpula monumental, es veu el pirulí ben dret de la torre de la televisió d’Alexanderplatz, que queda diversos carrers més enllà. No ha estat el cas en aquesta setmana de núvols i pluja, però en aquells rars i gloriosos dies berlinesos de cel blau total i fred penetrant, les siluetes de la catedral i de la llunyana torre televisiva semblen tallades a ganivet. La catedral berlinesa (Berliner Dom) és l’església protestant més gran d’Alemanya. Com tants altres edificis religiosos europeus, va començar sent petita –al segle XVI era una església dominica, reconvertida en catedral el 1750–, i va anar creixent i modificant-se a mesura que adquiria rellevància política. A finals del segle XIX, la dinastia dels Hohenzollern –amb l’imperi alemany acabat d’unificar el 1871 gràcies als esforços del canceller Bismarck– es va dir que la modesta catedral que havia reformat l’arquitecte Karl Friedrich Schinkel a començaments d’aquell segle (és a dir, la tercera versió de l’edifici), ja no reflectia les aspiracions de la monarquia puixant.