“Sento massa gent que parla en nom del poble i no m’agrada”
QUECO NOVELL PERIODISTA, ACTOR I HUMORISTA
El periodista Queco Novell (Barcelona, 1963) va decidir un dia deixar la crònica política que realitzava per a TVE i enfundar-se el vestit d’imitador que l’ocupa des de fa més d’una dècada a l’exitós programa de sàtira Polònia. Parla en ple tsunami polític per la qüestió catalana.
L’ombra de la intervenció de TV3 a través de l’article 155 va sobrevolar el Polònia. Va tenir por que l’eliminessin? L’enregistrament de dijous en què Puigdemont va dubtar entre eleccions o DUI va ser el més histèric en dotze anys de programa. Va ser un caos, vam treballar amb un guió gairebé improvisat però el resultat va ser espectacular. El país necessita riure i curiosament busca riure en un programa que parla de política. El milió d’espectadors que va tenir aquell Polònia és una dada per reflexionar de cara a hipotètiques intervencions en la televisió pública catalana.
Mariano Rajoy és dels pocs personatges que duren des del principi del programa. La seva imitació ha evolucionat? Hem après a fer-ho bé. Veient antics Rajoys penso que ara surts amb
això i et maten. Abans no hi trobava la gràcia, a interpretar Rajoy. Fins a un dia concret, durant la paròdia de l’escena dels germans Marx, la de “más madera es la guerra”. Admiro molt Groucho i aquell dia fent de Groucho-Rajoy vaig pensar: “Sí, va per aquí”.
El seu Rajoy ajuda a dessacralitzar el moment polític.
Fa un mes que m’està costant d’interpretar Rajoy. L’actualitat ens pesa a tots. Ens està afectant les vides personals i professionals. I Polònia és un lloc de treball. Allà ens pintem la cara per interpretar les persones que ens estan condicionant la vida. Des de finals de setembre em costa de parodiar Rajoy. Alguna vegada sento incomoditat al fer riure fent d’ell.
Vostè encarna el paradigma del que està passant: dos presidents, Puigdemont i Rajoy, que no es poden trobar perquè els interpreta la mateixa persona. Per això els de debò no es troben: perquè el gag del Polònia seria impossible (riu). La vida m’ha portat a interpretar els dos personatges més antagònics de la història de la política espanyola. Al plató, caracteritzat de Puigdemont, em van recriminar que el de debò podria convocar autonòmiques. Alguns companys em cridaven “Puigdemont, que t’has rajao”. I jo, “deixeu-me en pau que no soc Puigdemont” (riu). I al carrer em pregunten: “President, què passarà?”.
En l’informatiu en català de TVE a finals dels vuitanta, firmava Francesc Novell. La seva experiència en la informació general és un grau per imitar polítics? Alguna cosa queda. Al plató aquests dies estic excitat. Per deformació professional quan passen coses importants al país m’agafa aquell punt d’excitació que els agafa als periodistes en dies així. Era com ser en un dispositiu electoral. Hi ha molt periodisme al Polònia.
S’imagina la seva vida capicua, tornant a fer un telenotícies seriós a la televisió? No sé si m’hi veurien, en un informatiu a l’ús. Però fer actualitat sense màscara, sí. Acabo de fer de periodista a Patria(s), un documental per explicar el que passa a Catalunya per a Euskal Telebista. Allà he pogut anar del blanc al negre passant pels grisos. Soc molt de grisos. M’ho vaig passar millor entrevistant no polítics que polítics.
Hi va haver intents de la seva productora, Minoria Absoluta, per consolidar-se amb programes d’humor en cadenes estatals. Ni Mire usté ni La escobilla
nacional van triomfar. Riuen de
coses diferents catalans i espanyols? No vam saber connectar amb un tipus d’humor que agrada fora de Catalunya. També van maltractar el dia i hora d’emissió. Però és cert que no en sabíem tant i vam apuntar malament, però no hi veig connotació política. Aquí també agraden molt Los Morancos. No comparteixo allò de l’humor català i l’humor espanyol, crec en l’humor universal.
Què el fa riure, a vostè?
Les coses que pretenen fer molta gràcia a mi no me’n fan. Ric amb
Fargo, una sèrie negra negríssima, d’humor negre, que mostra com pot ser de patètic l’ésser humà. Amb la tele no ric gaire. Amb el Polònia vaig riure molt els dos mesos que em vaig trencar la clavícula i no el vaig poder fer.
Potser el Polònia ja fa més pensar que riure?
El Polònia posterior a l’1-O no feia riure. Va ser el més àcid i amarg que hem fet mai. I a mi em va encantar. Riure està molt bé, però m’agrada que a mitja riallada se’m congeli el somriure. Que no sàpigues si riure o plorar. Això en cinema, teatre o literatura m’encanta. Que et sorprenguis preguntant-te: de què rius? Al teatre, com a actor, va interpretar el monòleg Confessió d’un
expresident. He recordat molts fragments d’aquella peça. L’expresident que interpreto es vanta: “Conec molt el poble, no la població, eh? Això són moltes persones i no les conec totes. Però del poble puc parlar perquè el conec molt bé. Soc un home del poble”. En aquests dies sento massa gent parlar en nom del poble. I no m’agrada.
Li queda temps per participar en tertúlies de TV3. Tan àcides que han estat les seves paròdies dels tertulians. I no m’hi trobo a gust, en aquest paper. Em sorprèn la capacitat del tertulià per parlar de tot. Estic incòmode, en període de prova. Em sorprèn com saben tallar-te, alçar la veu, ofendre’s. És una virtut que no tinc.
Creu que confonen diàleg i dialèctica?
És que ara està de moda que es facin els ofesos. Quan deixen anar el mantra “sisplau, puc acabar? Jo no t’he tallat”. Fer-se l’important, fer un Marhuenda. Però les consumeixo. I faig un joc: amb un tertulià als meus antípodes ideològics intento veure en què coincideixo amb ell. I em sorprenc veient que en alguna cosa pensem igual. Amb aquest exercici t’obres.
Acaba de donar la solució al problema polític català.
Els polítics no ho poden fer. Quan faig aquest joc a casa meva, no m’hi van els interessos personals ni polítics i a ells sí. La solució és un referèndum amb garanties, sinó això no s’acabarà, ni amb el 155. Hi ha un mínim de dos milions de persones en aquest país que estan desconnectades d’Espanya.
Al Polònia han vist passar quatre presidents de la Generalitat. Són com el conserge del ministeri que veu passar ministres i s’hi queda. Té por que s’acabin despersonalitzant els polítics? S’han de relativitzar. Durant el temps que vaig fer informació política em vaig acostumar a mirar amb distància els polítics. En vaig conèixer alguns que em deien una cosa en privat i en públic, una altra. Als informatius ja no em crec el tall de veu del polític. El que li passa al país és important, però el realment important és que et facis unes anàlisis mèdiques i et surtin malament. No em dona la gana de viure en mode drama. Tinc ganes de ser independent per deixar de pensar en pàtries.
Els polítics es continuen queixant del Polònia?
Tinc la consciència ben tranquil·la. Des del primer dia el director Toni Soler ens va advertir: “Aquí rep tothom, hem de ser equitatius en les bufetades. Començant pel govern que aprovarà els pressupostos dels quals sortirà el nostre sou”. Si repartim al govern, tindrem legitimitat per repartir a l’oposició. Sense això ens limitaríem a fer riure.
Hi va haver crítiques al gag de Rajoy-Hitler parodiant la pel·lícula L’enfonsament. S’autocensuren? Em va agradar molt fer-lo. Em van demanar que mirés moltes vegades aquella escena perquè la volien igual. Hi va haver gent que es va enfadar. I ja està. No hi va haver debat al carrer. A la setmana següent vam treure Toni Soler fent de Hitler per demostrar que no passava res. Però fem enrere alguns gags. Els millors no s’han emès.
El Polònia pot ser com el Saturday Night Live que fa 42 anys que fa paròdies a la televisió americana. No s’acabarà mai? M’encantaria d’aquí vint anys continuar veient el Polònia amb altres actors i altres personatges. Potser algú seguirà fent de Mariano Rajoy.
“Al ‘Polònia’ hi ha molt periodisme encara que descartem gags; els millors no s’han emès”
“Des de finals de setembre em costa de parodiar Rajoy, em sento incòmode fent riure amb ell”