BROTS DE GLOBALITZACIÓ
Passada la ressaca d’aquell gran happening que va ser la revolució del 68, el món va encarar la dècada dels setanta amb nous aires. Woodstock deixava una mica antics Nixon, Bréjnev i companyia. La lògica de la guerra freda començava a resultar carregosa per als hippies i, en paral·lel, els seus pares −que pagaven la festa− s’enfrontaven a canvis monumentals que els tocaven la butxaca. Perquè ja se sap que els diners no dormen mai i, a l’arribar el 1971, van resultar evidents algunes disfuncions provocades per allò que avui, amb la perspectiva del temps, podem identificar com els primers brots de la globalització.
L’exemple més notori va ser la manifestació multitudinària de 100.000 camperols que va tenir lloc el 23 de març del 1971 a Brussel·les, la capital europea, que iniciava així la tradició de ser escenari d’accions “creatives”, les quals s’han anat succeint fins aquesta mateixa setmana, sense anar més lluny. Els historiadors experts en moviments socials qualifiquen la rebel·lió com “la primera revolta dels agricultors europeus”, ja que la concentració de quatre hores per protestar pels preus dels productes fixats per la Política Agrària Comunitària va començar amb originalitat −els ramaders van conduir les vaques fins a la sala on es feia una reunió de delegats dels països membres− i va acabar com el rosari de l’aurora. Semàfors arrencats, cabines telefòniques destrossades, centenars d’aparadors trencats, botigues saquejades i molts productes agrícoles pels carrers: ous, patates, farina i fins i tot pollastres. Malgrat que la CEE només tenia sis països membres, els seus agricultors estaven molt enfadats i la policia brussel·lesa, també. El balanç? Un agricultor belga mort i dècades de protestes camperoles.
El petroli també entraria en guerra aquell any. Des que el revolucionari Gaddafi va tenir la idea d’exigir una major part del benefici que obtenien les companyies petrolíferes occidentals dels pous a Líbia, el seu país, d’altres van decidir replicar la seva exitosa política, que posava una espasa de Dàmocles sobre totes les gasolineres d’Europa i l’Amèrica del Nord. Sis estats del golf Pèrsic −l’Irn, l’Iraq, l’Aràbia Saudita, Kuwait, Qatar i Abu Dhabi− van aconseguir la mateixa millora després de la firma dels acords de Teheran amb les 22 petrolieres més importants. Fins aleshores, el fruit del petroli es repartia al 50%, però, a partir del nou pacte, el 55% passaria als països del subsol dels quals brollava l’or negre. Aquest assumpte tampoc no s’acabaria aquí.
Per fortuna, també hi va haver oportunitats per a la distensió. Diuen els metges que el ping-pong és un esport que, malgrat la seva aparença menor, atorga grans beneficis a la salut: millorat els reflexos i el sistema cardiovascular sense els perills del contacte físic. Potser per tot això les autoritats xineses i dels Estats Units van escollir una competició de ping-pong a Pequín, amb els seus respectius equips nacionals, com a manera de trencar la gran muralla que havien bastit mútuament des de la guerra de Corea. El resultat del matx? El de les pistes rai: uns mesos després, la República Popular de la Xina era admesa a l’ONU, després d’haver-ho intentat en vint ocasions sense èxit. Això sí que va ser creativitat.