Bruixes i monjos
Públicament, determinats poetes de la política, que sempre posen la seva afectada lira al servei del que mana i del que pot manar, fan veure que ploren. Aquests no són, doncs, poetes sinó ploramorts, ofici que a Catalunya se sol practicar més en terres gironines, que va ser on, fa algun temps, em van assegurar que la discreta Marcela Topor, dona de Carles Puigdemont, solia acudir a les vrajitoare, que són unes bruixes romaneses. Ara aquells rumors gironins s’han convertit en realitats. Vasluiiaus Lenuta, sogra de Puigdemont, ha confirmat, segons llegeixo, que el seu gendre té un amulet, un martzisor, perquè la sort no l’abandoni. I explica la diferència entre un amulet i un talismà, que seria un assumpte més seriós esotèricament parlant. Tant Lenuta com el seu marit, Andrei Topor, no semblen estar gaire ben informats del que està passant a Catalunya, però s’intueix que són bones persones i, a més, se suposa que van patir les ferocitats del matrimoni Ceausescu. Jo crec que als Topor-Lenuta cal perdonar-los la seva falta d’informació, perquè una filla continua sent una filla.
També una bruixa continua sent una bruixa. Les bruixes han recuperat cert protagonisme social. Ignoro si les vrajitoare formen part d’aquest grup de bruixes romaneses que viuen en grans cases i tot al seu voltant és daurat, des de la tapisseria de butaques i cadires fins a les cortines, catifes i mobles. Encara que molt més assilvestrades i sens dubte menys perilloses, aquestes bruixes romaneses en matèria de gustos estètics venen a ser com alguns xeics del petroli i com el president dels Estats Units, Donald Trump. Jo m’estimo més les bruixes mallorquines que van viure a Llucmajor.
Així estan aquí les coses. Mentre alguns monjos de la muntanya semblen novament entossudits a voler confondre Déu amb el Cèsar, la discreta Marcela Topor consulta el futur amb les seves paisanes, les bruixes romaneses. Però afortunadament, més enllà dels monjos, les bruixes i els musclos belgues, que és el plat de moda mentre escric aquesta crònica, hi continua havent ciutadans barcelonins com Aníbal Rodríguez i la seva dona, Mercè Canelles. Els vaig conèixer a l’acte anual que els Amics de la Rambla organitzen al Saló de Cent i on es concedeixen els títols de Ramblistes d’Honor. L’Aníbal, que té la ironia, la presència i el bigoti d’un coronel anglès retirat, va ser agent comercial i la Mercè, modista. Van viure a la Rambla fins fa deu anys, que va ser quan l’especulació immobiliària els va expulsar d’aquest passeig, al negar-los el molt necessari ascensor. En l’acte a què faig referència, mentre escoltava el pregó de Josep Cuní i observava Ada Colau, que quan està callada diu més coses que quan parla o metralla, continuava sense entendre per què, tret de Jordi Hereu, a gairebé tots els alcaldes de Barcelona els sobrevé un deliri de grandesa universal, còsmic, així que els donen el bastó. Per què aquests aparents salvadors de la humanitat no pensen mai, per exemple, en els veïns del Raval que han patit durant massa temps els okupes narcotraficants? O en l’Aníbal i la Mercè, que van haver d’abandonar la seva estimada Rambla.
És més fàcil i còmode dir que vols salvar el món sencer que treballar. Molt més.