Tardor de caça
Desfloreix la tardor per fi, cauen els primeres fulles ocres que encatifen el parc d’El Capricho i els mascles hispànics més poderosos que algun dia li van donar una pallissa a una dona que no era la seva comencen a tremolar. A Madrid –en redaccions, governs i empreses– estan ben identificats els cigalers. La confessió pública és imparable a Hollywood i a les corts: fins i tot el ministre de Defensa britànic, que ha dimitit per haver-li posat la mà al genoll a una periodista –al genoll, sí! amb tot el que han arribat a aguantar moltes periodistes espanyoles per part de petoners bavosos–. Recordo una hostessa que encara amb l’ensurt al cos em va explicar que el seu directivíssim va insistir a acompanyar-la a casa i, com en els pitjors malsons, el cotxe va acabar en un descampat on ell va intentar campar al seu aire.
També tinc al cap aquell polític que rebia en barnús, o un reporter intrèpid que enmig del no-res li demanava al seu company de fatigues que s’estirés al llit perquè volia masturbar-se mirant-lo. Gairebé a totes les dones ens han posat una mà al cul quan menys ens ho esperàvem. Algunes contestàvem amb una bufetada, d’altres amb una perillosa rialleta falsa. Molts truans de l’anomenada alta societat han passejat dues morals: la privada i la pública. He conegut directors executius que tenien l’amant a París i a l’estiu li posaven pis a Marbella per tenir-ho tot a prop.
La fi del dret de cuixa és el tema del dia, a més del look tintiner de Puigdemont, convertit avui en còmic. Amb quina facilitat passem de la preocupació a l’esperpent. L’assumpte català és tractat ara en aquest Madrid on romanen als balcons les banderes espanyoles igual que en un llibret sarsueler. Aquí és on cal trepitjar per entendre la ciutat, el Teatro de la Zarzuela, aquest
viva la Pepa aplaudit per les espectadores castisses fidels als cabells cardats i la laca Elnett.
Tercera edat hiperventilada i públic gai amb ploma, sens dubte els dos sectors de la població més animosos, van acomiadar
Rossy de Palma, a qui tots es rifen, en l’opereta El cantor de
México.
A final de mes, s’hi espera Sílvia Pérez Cruz, que presentarà el seu disc Vestida de nit. La cantant entusiasma els madrilenys per la seva veu i la seva bellesa, que resulten tan exòtiques com familiars. Ella no fa de la llengua un gènere, sinó que fa música amb el cos sencer i en qualsevol llengua: portuguès, anglès, català, castellà...
El ranci llinatge obre la temporada de caça, mentre que les finques per a casaments i batejos es renoven a fi d’espolsar-se la caspa i el verd loden. L’Hacienda Campoamor, on es casen les famílies de la pijería mesetaria, ha estat renovada pel mestre de decoradors Pascua Ortega. Daurats i miralls, tan en tendència; vibrants colors de camp il·lustrat; el clàssic –fins i tot algun tapís a la paret– i modern (com plantes penjants aquí i allà) agermanats i, de fons, un esperit rustic chic a la recerca de filtres de llum.
Per a la inauguració, hi va haver un còctel en un primer saló, on les etiquetes que reposaven sobre les taules hi asseien grans personatges ja difunts. Les senyores botoxomitzades buscaven desesperadament el seu nom, encara que només trobaven els de Sara Montiel, Marlon Brando, Pablo Picasso o Edgar Allan Poe. El segon saló sí que era per sopar: gaspatxo, sardines –ara menja de rics– i filet. Allà s’hi van reunir el cirurgià de les vips, Enrique Monereo, Roberto Torretta i la seva dona, Carmen Echevarría –els
gairebé consogres de Amancio
Ortega–, Ana García Siñeriz,
Antonio Escámez, les germanes Blanca i María Suelves, la comtessa de Carvajal, l’empresari català Juan Mata, que s’autopresenta “exiliat a Madrid”.
Avui, tothom que surt a la televisió i a les xarxes pretén ser
celebrity full time job. Segons les relacions públiques de la Villa y Corte, els vips més preuats i icònics per a les festes continuen sent Isabel Preysler i el seu entorn. “Són les que ho han fet més bé”, em diuen els relacions públiques: s’han sabut exposar sense cremar-se. Tamara Falcó va felicitar al seu Instagram el dia de Tots Sants reivindicant “la nostra festa cristiana”.
Un altre nom cada vegada més sol·licitat és el d’Alejandra Silva, nòvia de Richard Gere, empresària d’èxit molt involucrada en Fundació Rais, que viu entre Madrid i Nova York. D’ella diuen els íntims que és “una persona íntegra, solidària i molt espiritual”. Els cognoms reals ja no venen, excepte els de la infanta Elena i els seus fills. És temps de cadells de l’alta societat, ànimes budistes i consciències delatores.
L’Hacienda Campoamor, on es casen les famílies de la ‘pijería mesetaria’, ha inaugurat aquesta setmana nova decoració ‘rustic chic’