Justícia.
El valencià aprofita la titularitat per marcar dos gols vitals que permeten mantenir les distàncies a un líder millorat
Amb aquesta paraula en català i en anglès, el FC Barcelona es va voler pronunciar en el partit Barça-Sevilla (2-1) d’ahir sobre la situació política que viu el país.
Va aguantar sense queixar-se setmanes i setmanes allunyat no només de l’onze sinó també de les convocatòries. Va resistir sense protestar tota mena de comentaris que l’infravaloraven. No va dir ni piu i va continuar treballant en silenci. Ahir a la nit Paco Alcácer va rebre el premi a l’actitud i va alliberar el Barça amb dos gols providencials. El primer per certificar que l’equip estava jugant molt millor que a Grècia. El segon per desactivar un Sevilla que havia empatat i amenaçava amb més. Però no van poder amb l’olfacte del valencià, que acumula tres gols aquesta campanya tot i ser només tres vegades titular. Les mateixes dianes que un Luis Suárez negat, matusser i desdibuixat malgrat el suport de la grada, dels seus companys i del tècnic. En un moment en què l’uruguaià acumula 450 minuts sense marcar, la seva pitjor ratxa de blaugrana, va emergir la figura d’Alcácer, aquella joguina que compres un dia que tens un caprici i després abandones en un armari gairebé sense estrenar. Encara bo que ahir, enmig d’un ambient reivindicatiu passat per aigua, Valverde va recórrer a l’exvalencianista, que va fer el que en futbol sempre és més decisiu: trobar la xarxa. És el que millor sap fer. No hi doneu més voltes. Aquest és el seu ofici i sempre ho serà, jugui més o menys. Amb la victòria el Barça augmenta la ratxa de partits sense perdre a 16 i manté les distàncies amb el València.
La sortida del Barça va resultar fabulosa, res a veure amb el partit tediós d’Atenes. Valverde havia sorprès de nou en la posició que fa més voltes que un molí, la d’acompanyant de Messi i Luis Suárez. En aquesta ocasió la boleta del casino va recaure en Alcácer, que coincidia per primera vegada aquesta campanya d’inici amb Suárez. De vegades el valencià s’escorava a la dreta i d’altres formava un doble nou amb l’uruguaià, amb Leo per darrere. La veritat és que l’atac blaugrana va guanyar en mobilitat. És clar que també s’ha de dir el mateix del centre del camp, més dinàmic que en partits anteriors. Si a això s’hi sumen les gotes de clarividència d’Iniesta el panorama que apuntava sota un xàfec era diferent. Un decorat on el Barça atacava i atacava amb tenacitat, en què s’assajaven xuts des de
En el primer gol Alcácer va aprofitar un error d’Escudero; en el segon va rematar per instint
tots els angles (sis dels blaugrana en els primers vuit minuts) i en què el gol rondava la porteria de Soria.
Aquesta espurna va animar Messi, actiu en el seu partit 600 com a
Luis Suárez cada vegada està més negat i ja viu la seva pitjor sequera com a blaugrana
barcelonista, i l’argentí va fer intervenir el porter aviat. Com també ho van provar Suárez, tan voluntariós com mancat de pólvora, Alcácer, Rakitic, més vertical que de costum, o Iniesta. Mentrestant, el Sevilla només inquietava Ter Stegen després d’un error inusual d’Umtiti, al qual Muriel va robar la cartera.
Hauria estat injust que el conjunt sevillà s’avancés i no ho va fer perquè, per fi, el Barça va obrir el marcador després d’una passada llarga de Suárez que Escudero no va aconseguir ni controlar ni refusar bé. La pilota va quedar morta i Alcácer, atent a l’error, va batre Soria.
Després de marcar va semblar que el Barça agafava una fase de respir i el Sevilla va avançar línies amb la batuta de Banega. Els blaugrana no van sentenciar i el partit se’ls va
complicar. El Sevilla va entrar amb un altre aire en la represa, mentre els de Valverde es descosien i no podien instal·lar-se en camp contrari, amb la qual cosa les distàncies entre les línies es convertien en planúries. En aquesta tessitura la igualada que es mastegava va arribar després d’un córner que va rematar de cap a la xarxa Pizarro, i guanyava així la partida a Piqué. El tècnic barcelonista va reaccionar de seguida retirant Iniesta per Paulinho i l’equip ho va fer amb un cacau de Piqué al travesser i amb el segon gol d’Alcácer. Un gol vital per com s’havia posat el partit. Un gol que va venir després d’una centrada de Rakitic i una anticipació instintiva del valencià.
Va ser la seva última acció del partit perquè Deulofeu ja estava a punt per sortir i Valverde va preferir que Suárez es mantingués sobre la gespa per veure si trencava la sequera. El Sevilla va notar la pentinada i el Barça es va llançar a assegurar la victòria tot i que amb un Suárez cada vegada més trasbalsat. El charrúa no tenia ni sort perquè una rematada seva va impactar a la mà de Lenglet sense que el col·legiat decretés penal. Com tampoc no ho va fer quan Escudero va fer caure clarament Rakitic.
Per una cosa o per l’altra el Barça no va acabar de rematar i no va poder respirar fins al final. Però el líder continua ferm. Gràcies a Alcácer.