Unes eleccions gens normals
Els partits independentistes es preparen per al nou plebiscit del 21-D, una cita marcada per l’emotivitat. Unes eleccions no poden ser normals quan els principals candidats de bona part de l’electorat són a la presó.
Fa prop d’un any, en una trobada informal amb col·legues del partit, va sorprendre els seus contertulians amb un comentari sobre la possibilitat d’exiliar-se o demanar asil en una ambaixada. Els presents no s’ho van prendre gaire seriosament, però sí que van apreciar la fèrria voluntat del president de la Generalitat d’arribar fins a la declaració d’independència unilateral i que conscient que era de les conseqüències que podria portar-li. Tot i que la idea de buscar refugi a l’estranger ja rondava pel cap de Puigdemont des de feia temps, la nit del 27 d’octubre, poc després de la proclamació d’independència, el desconcert es va apoderar del Palau de la Generalitat. Es va escampar el nerviosisme davant de possibles detencions. El president i alguns consellers se’n van anar a Perpinyà, on van passar la nit.
L’endemà, Puigdemont va passejar per Girona i va gravar un críptic missatge institucional. Va reaparèixer a Brussel·les després de fer escala a prop de Marsella, on el van seguir, estupefactes, els agents que el vigilaven. A la capital belga va oferir una multitudinària roda de premsa en què va anunciar que es quedaria davant la falta de garanties de la justícia espanyola. De sobte, va semblar que tornaria el dia 31 amb altres membres del Govern ja destituït en el vol de les 18.30 hores. Alguns viatgers van assegurar que l’havien vist a l’aeroport. De fet, va comprar el bitllet, va arribar a facturar..., però no va pujar a l’avió.
Finalment, Puigdemont no ha demanat asil, tot i que es va informar de les possibilitats que aquella via pogués prosperar. Continua a Brussel·les per provocar l’ordre de detenció, implicar la justícia belga en el conflicte català i utilitzar el cor d’Europa com a altaveu mediàtic. Des d’allà continua marcant la decisiva pugna electoral del 21-D. Puigdemont no ha estat mai el que es coneix com un home de partit. Al seu dia va mantenir el PDECat amb l’ai al cor durant mesos fins que va assegurar que no volia ser el candidat a presidir la Generalitat i divendres passat es va postular per a aquest càrrec sense haver donat excessives explicacions del seu canvi d’opinió. Just quan la direcció del PDECat intentava col·locar un punt i a part en el relat dels darrers anys.
Al si del partit hereu de Convergència hi conviuen un sector disposat a mantenir viu el procés, la llista única amb ERC, la cooperació amb la CUP i el xoc amb les institucions de l’Estat amb un altre que, sense renunciar a l’objectiu de la independència, advoca per recuperar el perfil ideològic centrista i readequar els temps a un horitzó més realista. Per a aquests, repetir la llista unitària implica desaparèixer diluïts en ERC. Alguns d’ells ja li van recomanar a Artur Mas convocar eleccions quan la CUP va demanar el seu cap i assumir que calia recompondre el partit des de l’oposició. L’expresident va desatendre els seus consells. I ara és Puigdemont qui dificulta aquesta operació. El dramàtic empresonament d’exconsellers (que seran candidats) impedeix al PDECat d’introduir matisos en un discurs que ara només pot cenyir-se a cridar a la resistència i denunciar repressió.
A un mes i mig de les eleccions, el PDECat no té candidat. Intenta que sigui ERC la que aparegui com a responsable de la negativa a formar una llista conjunta i demanarà a Puigdemont que sigui el seu cartell. La resta d’opcions (Josep Rull, Neus
Munté o Mercè Conesa) tenen menys tirada electoral. I la carta de Santi Vila en l’actual context de xoc amb el Govern central i després que s’hagi deslliurat de continuar a la presó, ha perdut els suports que pogués tenir en el partit.
Mentre que el PDECat dirimeix les seves penes internes subjecte a les sorpreses de Puigdemont, Esquerra té molt clar que no vol repetir un altre Junts pel Sí. Els republicans estan convençuts que la llista única provoca urticària en alguns dels seus electors refractaris a votar exconvergents i que això provoca fugues cap als comuns i la CUP. Oriol Junqueras ha anat teixint xarxes amb Demòcrates de Catalunya (escissió d’Unió), flirteja amb dirigents de Podem i espera rebre suports de socialistes descontents amb el suport del PSC a l’aplicació de l’article 155. Presentar-se per separat, a més, li deixa les mans lliures per provar diferents aliances postelectorals.
Fa molt de temps que Oriol Junqueras va pensar en Marta Rovira com a relleu com a candidata si se l’inhabilitava, tot i que segurament llavors no va imaginar que seria tan ràpid ni motivat pel seu ingrés en presó preventiva. A l’article que el líder d’ERC va publicar tot just entrar a la presó, Junqueras assenyalava Rovira, quan encara no podia imaginar que Puigdemont canviaria d’opinió i es postularia com a cap de llista. Rovira ha estat una de les dirigents més vehements a l’hora d’exigir al president la declaració d’independència i que desestimés la convocatòria eleccions.
La llista unitària, per tant, és difícil de configurar, encara que tot pot passar d’aquí a dimarts, quan finalitza el termini per registrar-la. Els comuns han proposat un miniprograma compartit que inclogui el rebuig del 155 i l’exigència d’excarceració dels presos, que no està mal vist per ERC i el PDECat. Però la col·laboració es quedarà només en això.
Hi hagi o no llista unitària de l’independentisme, el 21-D no només es presenta com un plebiscit sobre els anhels de secessió dels electors. El seu revers és un examen del suport dels catalans a la Constitució. Un test molt arriscat perquè l’independentisme presentarà les decisions del Govern del PP i dels jutges com la demostració dels mals del “règim del 78”. Uns i altres oblidaran respondre a dues preguntes fonamentals: què té previst
Mariano Rajoy per al cas que el sobiranisme guanyi amb claredat en vots i en escons? i quina serà la promesa electoral dels que advoquen per la secessió després de la fallida proclamació d’independència? I el pitjor és que el 21-D difícilment estroncarà ferides ni encarrilarà solucions perquè no són unes eleccions normals. No hi pot haver normalitat quan els principals candidats que han representat fins ara gairebé la meitat de la població són privats de llibertat.
Semblava que Puigdemont també tornava el dia 31; va comprar el bitllet, va facturar... i no va viatjar