Un fiscal loquaç contra la rebel·lió
Maza, reprovat pel Congrés, és l’impulsor de l’empresonament del Govern que ha fracturat l’estratègia normalitzadora de Rajoy
L’empresonament de la meitat del Govern, que ha tornat a atiar el foc del mal humor català, va fer que mirades d’incredulitat i espant tornessin cap a l’interlocutòria dictada per la jutgessa de l’Audiència Carmen Lamela –que considera els consellers instigadors polítics d’un “aixecament” el “braç civil” del qual són les organitzacions ANC i Òmnium–. Però s’assumeix que un jutge, i més si és de l’Audiència Nacional, és un ens independent de l’Estat la voluntat del qual és un arcà abans que una encarnació dels interessos de l’Executiu, per més simpàtiques que siguin les seves relacions. “Un jutge és una loteria, i si creu que pot acaparar titulars, pitjor”, deia un oligarca financer anys enrere.
L’Audiència Nacional és un òrgan de l’Estat i, per tant un Leviatan que transcendeix la intenció i estratègia del Govern central. Per això, davant la importuna mesura cautelar, l’interrogant va tornar cap al fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, de qui va partir la sol·licitud de presó: un jutge no pot ser ni un mil·límetre més punitiu que el que la Fiscalia –o en el seu cas, l’acusació particular– proposi. I el fiscal, encara que autònom, sí que opera sotmès al vaivé polític. La pregunta llavors és per què Maza va fracturar l’estratègia de normalització desplegada per Rajoy.
Nomenat fiscal general fa just un any, immediatament José Manuel Maza Martín (Madrid, 1951) es va convertir en un celebritat al mapa de la controvèrsia política. Ocupava la plaça de magistrat de la sala segona al Tribunal Suprem des de 15 anys enrere i les seves posicions més destacades havien estat el sunimitzar port a la defenestració de Baltasar Garzón per investigar els crims del franquisme, la seva oposició al fet que el Suprem acatés la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que anul·lava la doctrina Parot, el seu rebuig a la doctrina Botín, que va permetre l’arxivament de la causa contra el banquer difunt, i haver-li parat els peus a Manos Limpias quan va actuar contra Podem.
Les primeres decisions d’aquest especialista en dret penal –ha publicat diversos manuals– a la Fiscalia General de l’Estat ja delataven la seva intenció de pilotar els assumptes més delicats a l’agenda judicial de l’Executiu que el designava. Va apartar Javier Zaragoza, fiscal en cap de l’Audiència, i el va substituir per Jesús Alonso. Ja estava clar, aleshores, que Catalunya centraria les seves preocupacions i Maza, afirmen fonts judicials, volia algú de plena interlocució. No existia el temor que Zaragoza no fos expeditiu davant un Govern que abracés la desobediència i la unilateralitat. Al revés: ja va proposar processaments per sedició molt abans. El propòsit del relleu era ple control dels temps per dosificar actuacions.
Molt més sonat va ser el seu cop de timó a Anticorrupció. Maza va tenir coneixement dels enregistraments en què càrrecs del PP imputats expressaven el desig que Manuel Moix aconseguís el comandament d’Anticorrupció. Ni saber-ho, ni els patents dèficits curriculars de Moix el van aturar. El que després va fer Moix provocant un motí sense precedents a la Fiscalia Anticorrupció quan va intentar mi- danys al PP madrileny, va desencadenar una tempesta política gegantina, va obligar Moix i Maza a explicar-se en el Congrés, va portar a la reprovació sense precedents de tots dos i del ministre de Justícia, Rafael Catalá, i per últim va acabar per activar una moció de censura impulsada per Pablo Iglesias.
Aquesta maniobra, que no va aconseguir contenir danys i va posar en qüestió la pulcritud de la separació de poders a Espanya –el nostre país és a la cua d’Europa en percepció d’independència judicial–, va tenir encara un saldo més negatiu per la inusual disposició de Maza a anar a programes de ràdio. Accessible i loquaç, les seves explicacions, com s’ha vist aquesta setmana, tendeixen a revoltar més els ànims.
El Govern central va desencadenar la reacció de tot l’aparell de l’Estat contra la desobediència catalana, per això avui només es treballa parcialment l’agenda del càstig. La Justícia, en tant Estat, opera per l’objectiu perseguit però no s’ajusta a prioritats polítiques. Maza és l’híbrid. Com a fiscal, escolta el Govern central, però com a exjutge, atén la seva interpretació del dret penal. Es va veure amb la petició de presó per als Jordis i Trapero, inconvenient per a Rajoy. Expliquen als jardins de la Villa de París, a Madrid, que Maza no va entendre la sorpresa per la seva petició, atesa la gravetat del delicte de sedició.
El desastre en termes d’imatge va ser mitigat per l’aplicació del 155 amb crida a les urnes. L’astuta convocatòria i el trenquin files del Govern són un triomf de relat per a un executiu sense narratives en aquests mesos. Però la punitiva presó que impulsa Maza banya de sentit dramàtic la fugida belga de Puigdemont. Un biaix retrospectiu, sí, però que ha convertit un sainet deshonrós, l’esglai processista després del fugaç adveniment de la república virtual, en únic argument d’una precampanya vertiginosa.
Com a fiscal, Maza escolta el Govern central, però com a exjutge, actua d’acord al seu criteri sobre el dret