QUADERN DE MADRID “Lehendakari, convocaré”
Catalunya hauria pogut canviar de rumb el matí del dijous 26 d’octubre. El president de la Generalitat va estar a punt de convocar eleccions, després d’una intensa mediació. Carles Puigdemont no va poder suportar la pressió en contra.
He decidit dissoldre el Parlament i convocar eleccions. És una decisió que només puc prendre jo, abans que el Senat aprovi l’activació de l’article 155. No és la decisió que més m’agrada, però és la que pertoca en aquests moments i en aquestes circumstàncies...”.
Aquest havia de ser el missatge de Carles Puigdemont als ciutadans de Catalunya, un dia abans que el Senat aprovés l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya. Dijous, 26 d’octubre del 2017. Entre les deu i les onze del matí, el president català va voler donar a conèixer al president basc Iñigo Urkullu el fragment principal del discurs que pensava llegir davant dels periodistes convocats a les dotze del migdia a la galeria gòtica del Palau de la Generalitat. Era un gest de deferència envers l’home que més l’havia ajudat a buscar una sortida que impedís la intervenció de la Generalitat. Aquell mateix matí, Puigdemont i Urkullu havien intercanviat breus missatges, sempre en la mateixa direcció, segons fonts coneixedores d’aquests.
A les deu del matí, després d’una tempestuosa serie de reunions i trucades a Barcelona, la decisió ja estava presa. “Convocaré”. Un pas valent. Era la decisió d’un home que en aquelles hores sentia el regust amarg de la solitud política: “Només jo puc decidir-ho”. Era una decisió difícil, molt difícil, que podia reescriure la seva biografia. Hi hauria hostilitat, hi hauria protestes, hi hauria incomprensions. I, tot i així, estava decidit a signar el decret de convocatòria. “No és la decisió que més m’agrada, però és la que pertoca en aquests moments”.
Entre les deu i les onze del matí del dijous 26, els serveis de la presidència de la Generalitat van convocar la premsa. Tots els mitjans van interpretar l’avís com l’imminent anunci d’eleccions, noticia que l’edició digital de La Vanguardia havia avançat aquell mateix matí. Una informació signada per la subdirectora Isabel Garcia Pagan. Gairebé a la mateixa hora, col·laboradors del president es posaven en contacte amb alguns mitjans de comunicació per donar-los a conèixer una idea que Puigdemont pensava transmetre. “Vull ser el president de tot el país, no de la meitat del país”. El més important, ara, és salvaguardar la Generalitat. Aquesta era la idea.
La decisió estava presa. El decret de convocatòria estava redactat i incloïa una referència explícita a la llei orgànica de règim electoral general (Loreg). Les eleccions es convocarien d’acord amb la legislació espanyola. A primera hora del matí, Urkullu li havia fet saber a Puigdemont que aquella referència era molt important per assegurar el compromís, no escrit, amb el Govern de Mariano Rajoy: l’article 155 s’aprovaria divendres al Senat, però l’Executiu frenaria la seva aplicació davant la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions. Puigdemont va acceptar aquella premissa. Abans del migdia arribava la confirmació a Ajuria Enea: “Al decret, hi figurarà la menció”. Puigdemont estava disposat a complir els termes del compromís informal amb la Moncloa, treballosament gestionat pel president basc, amb l’activa col·laboració d’un reduït grup d’empresaris i professionals catalans. El president de la Xunta de Galícia,
Alberto Núñez Feijóo, enviava aquell mateix matí missatges en clau: “L’aplicació de l’article 155 depèn dels independentistes. Si es convoquen eleccions constituents per afirmar la independència, el 155 és més necessari que mai. Si es convoquen eleccions per governar la comunitat, serem davant d’un altre escenari”. Aquest era l’estret passadís disponible, després d’unes setmanes de gran tensió, en què ningú ja no es refiava de ningú. Rajoy no es refiava de Puigdemont. I viceversa. El lehendakari havia reiterat en les últimes hores al president català que l’acord només era possible mitjançant una successió de passos graduals. El decret de convocatòria d’eleccions havia de contenir un missatge de retorn a la legalitat vigent. Una vegada fet aquell pas, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría
“modularia” el to i el contingut de la seva intervenció al Senat, dijous a la tarda, abans del ple de divendres. Alhora, el PSOE presentaria una esmena demanant la paralització del 155, si es convocaven eleccions a Catalunya. El camí era estret, però transitable. “Cal fer passos graduals”, insistia Urkullu, que també estava en contacte amb la Moncloa i amb el secretari general socialista, Pedro Sánchez.
El camí, estret però transitable, havia estat obert uns dies abans per una successió de gestions que van tenir com a principals protagonistes el president basc i un reduït grup d’empresaris i professionals catalans: Joaquim
Coello (expresident del Port de Barcelona i actual president de la Fundació Carulla), Marian
Puig (president del lobby Barcelona Global), el notari Juan José López Burniol, i l’advocat Emilio Cuatrecasas, homes amb capacitat d’interlocució amb la Generalitat, amb el Govern central i amb el PSOE. Aquestes quatre persones es van reunir primer a Barcelona amb un home de confiança del PNB, i immediatament després van ser rebudes al palau d’Ajuria Enea de Vitòria pel lehendakari Urkullu. En aquesta reunió es va fixar l’estratègia per a una mediació in extremis. Objectius: salvaguarda la Generalitat, eleccions convocades per Puigdemont, fre del 155, gradual retorn a la normalitat, i si tot anava bé, establiment d’una taula de diàleg per intentar dibuixar solucions de futur, després de les eleccions. Urkullu s’havia mantingut en contacte amb Puigdemont des de principis de setembre, gairebé diàriament en els moments més crítics, flanquejat pel president del Partit Nacionalista Basc,
Andoni Ortuzar, i en comunicació directa amb tres personalitats eclesiàstiques –el cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan
Josep Omella, l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, i l’abat de Poblet, Octavi
Vilà– que al seu torn van dur a terme diverses gestions a Catalunya.
Hi va haver altres tasques de mediació, esclar. El conseller
Santi Vila va intercanviar nombrosos missatges amb la presidenta del Congrés, Ana Pastor. El líder del PSC, Miquel Iceta, va mantenir una fluïda comunicació amb la vicepresidenta del Govern i va intentar una gestió d’última hora amb Puigdemont, dijous al vespre, quan ja tot estava perdut. El Síndic de Greuges,
Rafael Ribó, també es va moure. Fins i tot Pablo Iglesias, líder de Podem, va intentar exercir de pont. Iglesias, que no està incomunicat amb Rajoy, va intercanviar missatges entre les dues parts abans del dijous 26.
Van tocar les dotze del migdia i el president de la Generalitat no va comparèixer a la galeria gòtica del Palau. Passaven els minuts i la porta del seu despatx seguia tancada. A la plaça de Sant Jaume, centenars d’estudiants amb banderes independentistes començaven a cridar “Puigdemont, traïdor”. La compareixença davant la premsa s’ajornava una hora.
La CUP estava en peu de guerra. Esquerra Republicana començava a escalfar-se. Oriol Junqueras va exigir a Puigdemont que demanés “garanties”. I des de Madrid van respondre que no podien ni volien enviar cap missatge públic. Primer, un pas; després, un altre. Urkullu insistia a Puigdemont que tingués confiança en la gradualitat. Les xarxes s’enardien per moments. Dos diputats del PDECat,
Jordi Cuminal i Albert Batalla, anunciaven per Twitter la seva dimissió. Junqueras no emetia cap opinió pública, però
Gabriel Rufían va llançar un dard amb verí bíblic: “155 monedes de plata”. Judes. L’executiva d’ERC es reunia d’urgència i amenaçava d’abandonar el Govern. Xavier García Albiol, del PP català, contrari a una treva que podia reduir encara més el seu camp de maniobra, pressionava des del Senat: “El 155 tirarà endavant, tot i que es pot graduar”. No és el mateix graduar, que frenar. La pinça Rufián-García Albiol tancava la drecera
“Hi ha una rebel·lió entre la nostra gent, no puc aguantar”, comunicava Puigdemont a Ajuria Enea cap a les dues del migdia.
I després, va passar el que va passar.
DIJOUS 26 D’OCTUBRE AL MATÍ PUIGDEMONT VA ASSEGURAR A URKULLU QUE DISSOLIA EL PARLAMENT
CAP A LES DUES DEL MIGDIA VA COMENÇAR LA MARXA ENRERE: “TINC UNA REBEL·LIÓ. NO PUC AGUANTAR”