Menjar de tot fa antic
La condició de divorciat té efectes secundaris poc estudiats i no és just que la societat vetlli per la salut mental dels macacos onanistes del zoo de Barcelona i abandoni els divorciats a la seva sort, sense alertar de les conseqüències de viure sense que ningú al teu costat t’obligui a sopar brou d’api dues nits per setmana. –Jo? Jo menjo de tot! Des que algunes dones corresponen a les invitacions, l’home antic ha perdut el monopoli de la restauració amorosa, consistent a triar una marisqueria o un restaurant amb vista, demanar un vi car i pagar el compte amb finalitats ulteriors.
El divorciat creu que menja de tot, és una persona fàcil i no ronca mai a la nit. Com pot sostindre el contrari si no té al costat algú que li desmenteixi, correcció que distingeix i estimula la vida conjugal?
Tinc una amiga que s’entossudeix a correspondre a les invitacions a marisqueries convencionals amb incursions gastronòmiques en restaurants d’obertura recent amb noms que se m’obliden (també se m’obliden els
Si és dels que diuen que mengen de tot i s’enganyen, al·legui intolerància i quedarà com un campió
plats, el que és més greu), però jo li segueixo el corrent perquè soc de la generació educada en l’imperatiu “cal menjar de tot”, encara que aquest tot inclogués lluç a la koskera, brous de pollastre, coliflor, cervells i altres plats que amargaven la infantesa.
A força de sentir “cal menjar de tot”, un es convenç que menja de tot quan en realitat un divorciat menja només el que li ve de gust i s’enganya alegrement fins al punt que a un arròs a la cubana l’anomena paella del divorciat, recurs dominical per sortir del pas.
Gràcies a aquesta amiga, he descobert que ni menjo de tot ni m’agrada l’amanida de quinoa, el tataki de tonyina o el lluç a la basca i, per tant, ja no puc en consciència proclamar “menjo de tot”.
Afortunadament, el segle XXI està donant sortida al perepunyetes del segle XX i un observa l’auge d’un recurs que guanya adeptes i permet sortir del pas, fastiguejar els altres comensals si el sopar va de tapes i quedar com un as de la modernitat.
–Soc intolerant a la coliflor gratinada (i aquí cadascú posa els plats que l’empipen).
Mentre que dir “no m’agrada l’anguila, tret de fumada” fa antic, torracollons i divorciat amb manies, expressar “intolerància” per una bestiola tan fastigosa transmet creixement personal: si fos per mi, menjaria anguila cada nit, però pateixo una intolerància que m’impedeix –ja m’agradaria a mi!– ser tolerant a la taula.
I com expressar intolerància als restaurants està de moda i ni tan sols emprenya el cambrer, un també pot al·legar intolerància a les cloïsses i a les ostres quan li correspon convidar, escaqueig reservat antigament a cunyats i nòvios rates.
“Menjo de tot” té connotacions sexuals i és vintage; soc intolerant al nap és el futur.