La normalitat
Escric aquest article divendres a la tarda i no tinc ni idea de si avui diumenge serà un altre dia d’estiu o començarà a apuntar aquest despistat hivern que sembla dormir el son dels justos. És a dir, no sé si avui serà un dia normal de tardor, “dels d’abans” (que dirien els d’abans), o tornarà a ser un agost radiant i infatigable al descoratjament. I ara que he escrit la paraula normal m’aturo un moment en el seu significat.
Què significa normal? La primera definició de l’Institut d’Estudis Catalans diu: “D’acord amb una norma establerta, que no se’n desvia”. I afegeix en segona definició: “Que no se separa del seu estat natural, del seu curs natural”. És a dir, es tracta d’un adjectiu que ens remet a la idea de costum o de pacte respecte a una cosa que ens passa col·lectivament. Allò que ens sembla que s’esdevé de forma recurrent i/o majoritària, acaba sent el normal. Tanmateix, tant en la meteorologia –ciència que assegura que tot el que és estrany ha passat moltes vegades– com en qualsevol altra ciència, poques coses són normals i totes elles són interessants quan són excepcionals. És a dir, la bellesa de la norma rau, precisament, en l’alta probabilitat que pugui trencar-se. En aquesta darrera idea de l’excepcionalitat em planto, tot apel·lant a la indulgència del pensament, que tendeix al caos quan ens despistem.
És a dir, ja no m’importa el novembre i la seva estranya relació amb el termòstat, sinó aquesta falca lingüística que ens delimita a un territori ordenat, on les coses passen perquè sempre passen i on qualsevol variació resulta inquietant. Amb un afegit: són bones, precisament perquè són normals. Emperò, la història és plena de normalitats que han estat la coartada d’estigmes, prejudicis, i persecucions on els forts han imposat el seu seny davant els febles.
Recordo de memòria haver llegit un bonic poema d’un trobador en llengua d’oc, en les èpoques en què estudiava Filologia Catalana, i excusin la manca de precisió en explicar-ho, perquè d’això fa uns mil anys. Devia ser un trobar ric, potser de Peire de Alvernha, el mestre de Dante Alighieri, cap al 1150, i crec que era una crítica a les croades. La troba explicava la història d’una pluja que embogia qui mullava, i que havia caigut sobre un poble un dia de festa. Tots eren a la plaça, excepte una jove que es va quedar a casa. Quan va sortir al carrer, la gent va considerar que s’havia tornat boja. És a dir, si tots s’havien tornat bojos, la bogeria era la normalitat i, per tant, el perill era ella, que es qüestionava el que passava.
És cert que la normalitat és còmoda, ens abriga, ens dona protecció, i probablement sense ella estaríem més espantats. I també és cert que la l’excepcionalitat és caòtica i insegura, i ens deixa nus. Però alhora és creativa i suggeridora, i ens obliga a anar més enllà dels nostres límits i les nostres pors.
Si tots s’havien tornat bojos menys la jove, la bogeria era la normalitat i el perill era ella