Del relat a la realitat
Ila bandera espanyola no va ser arriada del Palau de la Generalitat. La gent congregada a la plaça Sant Jaume, enfervorida, ja podia repetir “Fora, fora, fora la bandera espanyola”, però les hores passaven i al costat de la senyera onejava la bandera perfectament definida a l’article 4 de la Constitució. El gall cantava a la matinada i allà seguia la bandera. Poques imatges han tingut una càrrega simbòlica tan reveladora com aquella. Perquè, al cap i a la fi, si s’acabava de proclamar la secessió de Catalunya respecte d’Espanya per tal de constituir-se en un nou Estat en forma de república, no tenia cap sentit que la bandera d’un altre país seguís desplegada a Palau. A d’altres edificis institucionals, allà on la desconnexió és gairebé total, va ser arriada. Però al principal, no. I aquesta potser va ser la demostració icònica que la independència, més enllà d’una declaració ambigua pronunciada sense esperança, no havia passat de les paraules.
Com ha succeït al llarg de bona part del procés sobiranista –i valdria la pena remuntar-se a la ponència encarregada de redactar l’Estatut–, quedava de nou desmentida la convicció ingènua que la fixació d’un desig en un text legal té una capacitat performativa automàtica. Ara tampoc. Així, després de l’hora greu, es va començar a estendre una sensació de resignada frustració: la nova República, sorgida de l’èpica de l’1 d’octubre, no passava de ser un significant buit.
No hi havia cap reconeixement internacional. No hi havia estructures d’Estat que permetessin fer efectiva la transició del vell al nou Estat. No hi havia capacitat d’imposar amb la força un nou statu quo. Ni hi havia, per no haver-hi, la voluntat d’escenificar el naixement del nou Estat amb una acció simbòlica com és abaixar la bandera. Hi havia moltes paraules. Gairebé no havia existit política, és a dir, exercici del poder.
El rei nu? Pitjor. El desconcert és que les elits governamentals ho sabien, com comencem a descobrir, però ho havien silenciat. No convenia. Durant temps i temps s’havia tractat d’anar consolidant socialment el relat il·lusionant per tal d’eixamplar la mobilització permanent. Fer, primer, que la demanda de ruptura fos gairebé unànime, fàcil com ho és un crit en un cor, i així, després, emergiria la República com si la fortalesa de l’Estat ja no pogués fer res per evitar-ho. Però quan després d’anys de relat ens despertàrem el dia que la puresa s’havia de concretar en una realitat tangible, més enllà de centenars de milers de persones compromeses, no hi havia res de sòlid.
La pugna interna de les forces sobiravegada nistes, que ha estat sempre l’accelerador viciat del procés (la competició autodestructiva entre Esquerra i Convergència), havia donat un resultat de suma negativa. Les negociacions amb la Moncloa que penjaven d’un fil primíssim estaven trencades, l’article 155 s’havia activat i ja res podria aturar una estranya derrota. Tal l’anòmala convocatòria electoral del president Rajoy crearia les condicions necessàries per tal que la majoria catalana –sense renunciar a un objectiu polític legítim, però difícilment realitzable– reincorporés el realisme com a marc objectiu del debat col·lectiu. Acceptada aquesta situació tan empantanegada, provocada en bona mesura per la manca de sentit d’Estat dels dirigents i la societat del catalanisme, durant uns dies va semblar que es podria prendre aire i començar a pensar en l’escenari de la reconstrucció. Fou un miratge.
La nova realitat estatal –proclamada pel discurs del Rei, desbocada en el seu afany d’imposar-se per la força i tensant la llei per castigar (la barbaritat de la interlocutòria de la jutge Lamela)– ho ha tornat a fer impossible. Presó incondicional. Aquesta realitat de l’Estat, que s’afirma reconquerint i es va desplegant des del 6 de setembre, és la quotidianitat de la repressió dictada pel fiscal general de l’Estat, les porres, el decret facilitant la lògica fugida de les empreses i la humiliació dels dirigents sobiranistes i els nostres governants. Hem arribat aquí. Amb la tensió enquistada produint monstres. “A por ellos”.
Entre la reaparició violenta de l’extrema dreta espanyolista a l’aeroport del Prat o a Catalunya Ràdio i els clams de la turba demanant la presó pel president Puigdemont, la diferència només és d’escala. Entre la befa repugnant de la policia a l’Audiència Nacional parlant del vicepresident a punt de ser empresonat o articles tan biliosos com hem llegit aquests dies (“será la celda de Estremera su espacio privilegiado de propaganda victimista, su oficina de reclutamiento”, escrivia divendres a El País, parlant de Junqueras, Rubén Amón), coagula el discurs de la humiliació. Perquè allò que sí ha emergit, després de tot, és aquest sentiment venjatiu, la cara més espectral de la comprensible i esperable rearticulació del nacionalisme espanyol. Un nacionalisme que no només s’ha reforçat a Espanya sinó que, per primera vegada en dècades, ofès en la seva dignitat, també s’articula a Catalunya. Un altre dels fracassos al compte de resultats del procés.
El nacionalisme espanyol també s’articula a Catalunya; un altre dels fracassos al compte de resultats del procés