Llicència per matar
Llicència per matar la democràcia; això és el que és el 155. No ho és ni en la seva definició ni en el seu esperit, però és en el que s’ha convertit en la seva aplicació. I això no només és el començament. Ja no té aturador perquè quan s’accepta que el fi justifica els mitjans, aquests són molts en mans de qualsevol Estat. Més encara en un Estat, com l’espanyol, on l’oposició ha deixat de ser-ho i s’escuda –per interessos espuris– en el fet que cal respectar la llei. Era la crònica d’una mort anunciada; perquè és el que té situar-se en un marc conceptual que no només s’accepta, sinó en el qual es lloa, l’imperi de la llei.
Aquest mantra s’ha convertit en el millor parapet per amagar els guanys –de més d’una naturalesa– de més d’una formació política; però sobretot de tota aquella persona que s’ha despertat sabent-se no demòcrata o només demòcrata fins a un punt –per tant no sent-ho– però que no està disposat a admetre-ho. Ho puc arribar a entendre, però també han de tenir clar que l’argumentació no s’aguanta –per molt que s’hagi corregut davant dels grisos– perquè és com la careta d’una mala disfressa de Halloween. De seguida, i fins i tot de lluny, veus que és de mentida.
Anem, però, a la llei. Pot ser ajustada a llei una actuació que ve d’un fiscal general reprovat pel Parlament per al qual treballa? Pot ser ajustada a llei l’actuació d’una jutgessa que deixa els acusats sense garanties de defensa abans d’enviar-los directament a la presó? Quan, a més a més, l’Audiència Nacional a la qual pertany va dictaminar –el ple de la sala, que vol dir vint magistrats– que no era de la seva competència el delicte de rebel·lió.
Només amb això, i n’hi ha molt més de documentat i conegut –des de la celeritat en determinats processos i el marge de discrecionalitat en l’actuació en d’altres–, queda clar que quan l’imperi de la llei no té el fre dels controls democràtics es converteix en pura arbitrarietat. Això sí, vestida de gala amb la millor retòrica i no sé quants articles de l’ordenament jurídic.
Però tot això perd importància –malgrat la importància ingent que té– davant el fet que el Govern de Catalunya triat democràticament és a la presó o està perseguit per no ser-hi. Que s’ho faci mirar tothom que està a hores d’ara normalitzant aquesta situació; més enllà de voler-ne ser, se n’ha de saber, de ser demòcrata.