El meu al·lot és un trol

Es va donar d’alta al Twitter perquè volia estar ben informat. Així estaràs molt informat, li vaig advertir, però no és el mateix. Abans d’internet, furgàvem per trobar informació; ara ens sepulta, i hem de treure’ns la runa de sobre. L’actualitat ha esdevingut la recompensa immediata d’un videojoc que canvia de pantalla cada minut. El consumidor s’hi enganxa com a una màquina escurabutxaques. Si et perds, has perdut. A més pots precipitar els esdeveniments, tens la capacitat d’exercir pressió, només necessites la força del conjunt. I encara que no passi res, sempre hi haurà un fet que desencadenarà la reacció massiva: un comentari, una acusació, una foto. Tot cap al teu dispositiu, i qualsevol cosa mereix ser jutjada.

Es va donar d’alta amb un nom fals, per poder dir el que volgués. Els ànims estan encesos i és fàcil deixar anar improperis. I ell, tan educat més enllà de les xarxes (apassionat i vehement quan està entre amics), no vol mossegar-se la llengua. Té tot el dret de dir el que pensa. D’altra banda, tampoc no és qui perquè l’etiquetin a la feina, per exemple. “Ets un trol”, li dic. Respon sense embuts als comentaris que considera

El periodisme jau enterrat sota la runa de la llibertat sense responsabilitats

ofensius per part de personalitats conegudes a la xarxa. Perquè n’està fart, diu, i si la justícia no existeix, és important com a mínim oposar resistència a l’atropellament social. No és acceptable que la veu d’alguns valgui més, només perquè compten amb la repercussió de la fama.

Però la resposta col·lectiva no emmudirà aquelles opinions, sinó que els donarà un altaveu, encara que amb la intenció de promoure’n el linxament. Cal posicionar-se. I si molts dels teus insulten algú, llavors és que aquell algú segurament mereix l’insult. Qualsevol gest que faci es llegirà en clau. Per què ha postejat aquesta notícia? Què significa aquest like? Aquest retuit no pot quedar impune! Tothom té raó perquè cadascú atén a les seves raons, i se sent emparat per la majoria que governa al seu timeline. La provocació és el nou llenguatge. Ni tan sols cal que donis la cara. O és que la donam, quan votam o ens manifestam? Les publicacions són maneres d’expressar-se, de mostrar el desencís, tant se val si ho fas amb un pseudònim o no, quan el teu nom no li diu res a ningú; és el grup, el que compta. L’opinió pública.

“Mi novio es un zombi, es un muerto viviente”, cantaven Alaska y Dinarama. El meu té un garrí a la seva foto de perfil, “i sempre podran dir-me porc”, bromeja. Però això no el converteix en animal com a d’altres les idees no els converteixen en monstres. O no són els actes, els que ens defineixen i comprometen? Com més ens despersonalitzam els uns als altres, més personificam el mal. Així el periodisme, envestit pels poders que no volen que en sigui el quart, ferit des de dins per presumptes professionals, jau enterrat sota la runa de la llibertat sense responsabilitats.