Sense fissures a Madrid
La pulsió emotiva a Madrid i a Barcelona és oposada després dels empresonaments i el càlcul de les seves conseqüències difereix completament
No és fàcil trobar als mitjans de paper editats a Madrid –sí als diaris digitals– editorials o anàlisis crítics, seriosament crítics, amb les interlocutòries dictades dijous passat per la titular del jutjat central número 3 de l’Audiència Nacional que va decretar presó provisional per a Oriol Junqueras i set exconsellers del Govern de la Generalitat. A la capital d’Espanya l’empresonament d’aquests polítics s’ha rebut com una mesura natural i conseqüent amb els seus comportaments i conductes sense importar gaire que s’hagi produït un notable contrast, en alguns aspectes contradictori, entre la decisió de la magistrada Carmen Lamela i la del magistrat del Suprem, Pablo Llarena, en el cas paral·lel de Carme Forcadell i la Mesa del Parlament. Es dona per bona la tesi que el responsable d’aquestes presons provisionals és Carles Puigdemont, que al fugir va materialitzar plenament un dels motius legals que justifiquen la privació provisional de la llibertat: el risc de fuga. En definitiva va ser el lletrat Xavier Melero el que va contestar de manera rotunda i afirmativa que la fuga de l’expresident de la Generalitat perjudicava tots els altres imputats.
L’agitació que els empresonaments han provocat a Catalunya s’assumeix amb certa resignació pel Govern espanyol, els partits constitucionalistes i una majoria de l’opinió pública, però amb menys alarma de la que se suposa a Catalunya. Es calcula que la proximitat de les eleccions, la caiguda del fraudulent relat secessionista (no passaria res però ha passat de tot), el cansament i la fatiga de tanta mobilització i la falta de credibilitat –per la reiterada apel·lació– dels adjectius gruixuts que connotarien segons els secessionistes l’Estat espanyol acabaran per diluir la reacció ciutadana i fer tornar l’ànim secessionista a una cosa semblant a un estat de depressió.
En aquest punt s’insisteix des de l’entorn del Govern central, del PSOE i de Ciutadans en la importància que ha tingut el greu error de la fuga de Carles Puigdemont. I se subratlla al mateix temps que la sortida de presó de Santi Vila, després d’abonar la fiança de cinquanta mil euros, el descarta com a candidat del PDECat i, fins i tot, també de qualsevol altra plataforma.
El separatisme, en definitiva i sempre en aquestes versions de la capital, estaria en estat de postració i amb una capacitat de reacció molt minvada.
L’empresonament d’Oriol Junqueras i dels exconsellers, així com la permanència a la presó de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, convalidada la d’aquests últims per la sala penal de l’Audiència Nacional, es considera que escapça el moviment independentista, insistint-se en aquest punt en el fet que la llunyania fugissera de Puigdemont afegeix malestar i desconcert, després del seu imperdonable error de no convocar ell les eleccions quan podia ferho, evitant així la intervenció de l’autogovern, suspenent les mesures de l’article 155 de la Constitució espanyola i, potser, eludint la presó tant per a ell com per a tots els membres del seu gabinet.
En definitiva: el bloc constitucionalista continua vigent i amb la mirada posada en el 21 de desembre. No s’ha d’ocultar que en tot aquest plantejament anímic i polític es dona un sentiment de certa displicència. Més encara a l’observar que la resposta mediàtica internacional als empresonaments no ha estat aguda, potser esmorteïda per la recepció hostil i caricaturitzada de Carles Puigdemont a Brussel·les. Tampoc a la Moncloa no s’han registrat alertes de la Unió Europea, que contempla aquest conflicte amb expectació, preocupació i una certa ansietat, però sense qüestionar l’Estat espanyol i la seva legitimitat.
D’altra banda, el càlcul madrileny és que la situació a Catalunya es radicalitzarà més encara del que ho estava i que les segones files de dirigents que han de substituir els neutralitzats per l’empresonament no podran sostreure’s a incitar comportaments col·lectius més contundents com una vaga general –llarga o curta– i a expressions susceptibles d’allunyar del secessionisme bosses electorals cansades d’aquest procés llarguíssim durant el qual se n’han anat empreses de Catalunya –amb la qual cosa passa que ara es tornarà a activar la fugida empresarial frenada després de la convocatòria electoral de Rajoy– i s’ha deteriorat seriosament la convivència entre catalans. En altres paraules: la nova situació després de les interlocutòries de Carmen Lamela remet la possibilitat que la CUP i l’esquerra d’ERC de Catalunya imposin un ritme per al qual la societat catalana ja no té prou pulmó.
La distància emocional i sentimental entre Madrid (Espanya) i Barcelona (Catalunya) ha augmentat considerablement. La pulsió emotiva pel que va passar dijous al jutjat central número 3 de l’Audiència Nacional és oposada aquí i allà, i el càlcul de conseqüències difereix. D’altra banda, dijous vinent es viurà un altre episodi de màxima tensió: Carme Forcadell i quatre membres de la Mesa del Parlament s’enfronten al mateix tràmit que Junqueras i els exconsellers i ja ningú no està en condicions de pronosticar quina serà la decisió del magistrat instructor, potser contradictòria amb l’adoptada pel jutjat de l’Audiència Nacional atesa una circumstància important: la presidenta del Parlament continua sentho i els membres de la Mesa ho són de la diputació permanent.
En aquest context tan summament desconnectat entre Madrid i Barcelona només cal esperar que es resolguin els recursos d’apel·lació de Junqueras i els exconsellers i que el Suprem reclami la causa de l’Audiència Nacional i l’acumuli a la que instrueix el magistrat Llarena. Aquesta mesura processal, plena de lògica, resultaria d’allò més indicada i convenient perquè seria la Sala Segona del Suprem –amb el gran jurista Manuel Marchena a la presidència– qui dirimiria un assumpte tan decisiu.