Cascada de signes incomprensibles

S’ha descobert que els signes verds que queien fent cortines a les pantalles de la pel·lícula Matrix són en realitat receptes de sushi en japonès. En aquesta ficció, la corrua de signes representava els algoritmes informàtics que simulaven la realitat falsa que només existia en la ment dels humans, adormits en una mena d’incubadores per supercomputadors que els aprofitaven per obtenir energia. Era una obra apocalíptica elaborada amb una factura molt impactant i uns efectes especials que han fet època. Simon Whiteley, el creador de la minimalista cascada de símbols que representava el programa més sofisticat possible, la vida mateixa, ha confessat. Es va inspirar en un llibre de receptes de sushi de la seva dona, que és japonesa.

Vivim sota una pluja en cascada de signes incomprensibles. Naveguem dins una espessa sopa verda que no sabem ni si té fons ni cap a on ens porta. Tan bon punt et sembla que has entès un parell de paraules i esbosses una frase, una nova onada de signes et colga i has de tornar a començar.

Alguns s’han aferrat des de fa alguns dies a les eleccions catalanes, com un factor amb la pau i la tranquil·litat de les coses conegudes: urnes, resultats, comptar i fets clars negre sobre blanc. No m’ho sembla. Primer perquè n’hi ha amb ganes que no tothom s’hi pugui presentar. De la mateixa manera que ja es va aplicar a Euskadi, impedir per llei que les formacions independentistes puguin presentar llistes. S’ha arribat a dir sense cap mena de vergonya. Ho va ser en el cas del País Basc i encara ho seria més aquí, on, per molt que s’entesti la Fiscalia i la jutge Lamela, no hi ha hagut ni violència ni atemptats. Tret dels cops de porra i les bufetades del dia 1 d’octubre.

Segon, perquè si l’independentisme torna a guanyar en escons (i potser també en vots), on anem? Els de la selfie envoltats de banderes espanyoles, encantats d’haver-se retrobat, arrufen el nas. El popular García Albiol troba que per a això seguirà vigent el 155, es continua amb la intervenció estatal i a esperar que els catalans es cansin. Hi ha gent que es feliç sota l’estat d’excepció. A d’altres els agrada l’olor del napalm al matí. Hi ha de tot.

De la resta de companys de fotografia, els de Ciutadans ja els va bé la mà dura: és el botó que premen per pressionar el PP i tallar-li la gespa sota els peus. Només cal preguntar als socialistes, que també cridaven “lluíííís” davant la càmera, si comparteixen recepta.

Però el mateix moviment independentista no sap encara donar una resposta al que faria si guanyés el 21-D. “Trobar nous camins més sòlids”, sento dir. “No repetir errors i preparar-nos més”, asseguren uns altres. Mentre la majoria a l’Estat espanyol sigui la que és, per molt que et preparis no et donaran l’oportunitat que desitges. Dirigents independentistes i el Govern de la Generalitat estan dormint a la presó, incondicional i indefinida. No sembla que anem cap al camí de poder acordar un referèndum o de pactar res, ni tan sols el color dels llençols de les cel·les.

Hem entrat en una campanya electoral sota el pitjor dels escenaris. I és pràcticament impossible poder llegir cap dels signes que ens martellegen el cap a tota hora. Potser per això a vegades em sento atrapada en una incubadora de vots, amb moltes mans intentant grapejar l’aixeta.

Hem entrat en una campanya sota el pitjor dels escenaris, i és impossible poder llegir cap dels signes que ens martellegen