CACERA a la Diagonal
Un singular conjunt escultòric de Frederic Marès s’esllangueix entre el vandalisme i l’oblit
Un curiós i poc conegut conjunt de l’escultor Frederic Marès (1893-1991) s’esllangueix a Barcelona, víctima del vandalisme i l’oblit institucional. Es tracta d’un relleu i dotze escultures amb una trentena d’animals: cérvols, óssos, senglars, cabirols, daines, cabres salvatges i gossos. Almenys tres peces originals han desaparegut, com un isard, una parella de cérvols amb un cervató i una composició amb cinc ungulats jacents. Legions de barcelonins passen cada dia al costat d’aquest tresor sense fer atenció a la seva maltractada bellesa.
I tot en un lloc tan transitat com l’avinguda Diagonal, darrere les torres insígnia de La Caixa, als jardins de Jaume Vicens Vives. Aquest racó, que es va crear el 1967 com un parc privat, es va obrir al públic el 1990. Té uns 2.000 m2 i una gran varietat d’arbres, incloent-hi magnífics cedres de l’Himàlaia (Cedrus deodara ).I per si aquesta petita gran illa verda no fos prou atractiva, unes escultures amb una insòlita història cinegètica sorprenen el passejant.
Els 27 animals (34, si es compten els set cabirols del fris) són de bronze, marbre o pedra. Tots són diferents, tret del més espectacular: un monumental conjunt amb un cérvol i una gossada de set alans –tots amb la boca oberta menys un– dona la benvinguda als jardins, delimitats per la Diad’un gonal, la Gran Via Carles III i el carrer Sabino Arana. Aquest rei del bosc es repeteix en una altra figura amb el mateix banyam i idèntic posat majestuós. Però aquí no està a punt de patir una espantosa agonia i apareix immortalitzat abans que desafiï la natura amb un bramul que farà tremolar les muntanyes. El visitant no creu que actuï així pel zel o la brama. Potser una altra escultura té la clau de l’escena que va voler narrar Marès...
La posteritat no ha tractat amb justícia aquest autor. La seva actitud davant el franquisme ha entelat els seus mèrits. L’Ajuntament té en un magatzem de la Zona Franca, tapada amb una lona, la seva escultura de La victòria, amb què la dictadura va celebrar el triomf feixista del 39. Comparteix desterrament amb el Franco eqüestre de Josep Viladomat. El rebuig de l’oprobi i la llei de Memòria Històrica justifiquen aquest menysteniment, però i el bosc animat dels jardins? Ni una trista placa explica la singularitat dels projectes més peculiars de l’escultor. L’obra del cérvol i la gossada, visible des de la Diagonal, és l’única que està firmada amb un “F. Marès”, però els arbustos que envolten l’esquerdada peanya amaguen la inscripció.
Pitjor sort han corregut altres joies que han experimentat un catàleg de mutilacions. Els dos óssos han estat desfigurats i pocs cèrvids tenen les banyes intactes. Molts també han estat desorellats. Cues, peülles, morros destrossats... Algunes figures de marbre s’han restaurat parcialment,
Cérvols sense orelles i amb banyes trencades, óssos mutilats i esquerdes en peanyes de moltes escultures Algunes obres s’han restaurat, però amb resultats discutibles i unions de peces molt matusseres
però les unions de les parts trencades són matusseres. Les escultures metàl·liques fins i tot presenten clivelles que es devien fer amb objectes punxants i molta contumàcia.
Una de les poques excepcions és el relleu, que es conserva en bon estat, malgrat que de tant en tant és víctima de grafitis. L’obra, de més d’una tona de pes, recorda el fris molt més gran de Cavalls desbocats que va fer Josep Ros per al parc de la Trinitat i que s’ha convertit en un dels orgulls del districte de Nou Barris, juntament amb la Dona que es banya , de Rafael Bartolozzi.
El banquer i promotor immobiliari Ignasi Vilallonga era un gran aficionat a la caça i va encarregar a Marès aquesta heterogènia mostra d’éssers del bosc, sense parió a Barcelona. Diuen que l’escultor va provar de satisfer els seus desitjos, però vista amb perspectiva la seva feina sembla un dur al·legat contra la caça. Una burla, gairebé. A la parella de senglars –el mascle amb els ullals miraculosament salvats del vandalismes; la femella amb unes mames inflades que revelen la seva recent maternitat– els segueixen dos porcells de senglar, uns dels quals sembla un porquet. Quina mena de malànima podria obrir foc contra aquesta família? Qui podria matar les indefenses daines que pasten més enllà? Els cérvols que s’ajupen per abeurar?
Sens dubte, la presència de tots aquests animals aquí, encaixonats entre edificis, deu ser el més semblant a un vedat de caça on les preses no es poden escapar. Hi ha veïns que creuen que per aquesta raó l’artista va voler que almenys tres criatures burlessin els caçadors i les va treure del recinte: un cérvol de pedra –també molt malmès– a la Gran Via Carles III i dos isards de bronze a la Diagonal, a la dreta de l’entrada als jardins. A dins no és possible fugir de la gossada, per a desesperació de la delicada cérvola de marbre que hi ha al fons del parc, on sembla que espera esgotada una mort segura. És una de les escultures més boniques, tot i que tampoc no s’ha salvat de les queixalades dels gamberros. Potser per això brama el rei del bosc. Per atreure els gossos que el mataran, amb l’esperança que el seu sacrifici no sigui un acte inútil.