Crònica sevillana
Dissabte, 10 de juny, poc després del migdia, em trobava a la terrassa d’El Buzo, al cor de l’Arenal sevillà, prenent uns finos amb un platet de chocos i uns pescaditos fritos. 37 graus a l’ombra! I jo que ni me n’adonava, sense ni una goteta de suor, feliç com un gat de Triana escarxofat al meu seient de vímet i fullejant l’ABC. A la portada, un gran titular: “Maragall creu que néixer a Còrdova aparta Montilla de la Generalitat”. Alça! “Doncs Finito de Córdoba sembla que és que és fill de Sabadell”, em va deixar anar el cambrer amb una d’aquelles rialles desinhibides que són una mica de filosòfiques (del Sèneca de Pemán) i un pelet de vell banderiller divertit i punyeter” (La terrassa. La Vanguardia, 18 de juny del 2006).
Hi ha ciutats que t’atrapen, que una vegada les has descobertes les portes sempre dans la peau, a la pell, on un torna inexorablement any rere any. Sevilla és, per a mi, una d’aquestes ciutats. Què té Sevilla? Doncs, la veritat, no sabria explicar-ho. La María Jesús, la meva dona (a. c. s.), solia dir-me: “Déu-n’hi-do que content que et poses quan travesses el pont de Triana, anant cap a Casa Cuesta, a menjar salmorejo i beure’t la teva ampolleta de manzanilla mentre t’esperes que surti El Cachorro”. I és cert. Que potser és pel riu? No ho sé pas. Només sé que a Sevilla, i molt especialment a Triana, em sento com a casa meva. Podria ser que aquesta sensació tingui un origen genètic, perquè més d’una vegada havia sentit dir al pare, que sempre va ser un enamorat de Sevilla, on solia freqüentar una penya d’amics toreros i poetes, que, en cas d’haver estat un industrial català, s’hauria retirat a viure els seus últims anys a Sevilla.
A Sevilla hi acostumo a anar, com a mínim, una vegada a l’any, gairebé sempre per Setmana Santa. La vegada que vaig estar-hi més temps va ser el 1992, per l’Expo, quan em va tocar cobrir (per a El País) un festival internacional de teatre –Bergman, Strehler, La Comédie, el National Theatre, La Cuadra de Sevilla...– que van muntar al Lope de Vega. Aleshores em vaig allotjar en un hotel on un cap de setmana vaig coincidir amb el president Pujol i la seva senyora. El bàrman de l’hotel, un sevillà que havia treballat llargues temporades a Brighton, quan em va veure xerrant amb la senyora Ferrusola em va demanar: “Que coneix el president Pujol?”. “Una miqueta –li vaig contestar–, és el meu president”. I llavors el bàrman es va desfer en elogis cap al molt honorable Jordi Pujol i em va explicar la sort que teníem els catalans de tenir com a president un polític de la seva talla. I el que deia el bàrman t’ho repetien els taxistes i els cambrers, els enllustradors i la senyora que venia dècims de la loteria.
Aquell mes de juny del 2006, després d’aquell titular de l’ABC en què el president Maragall es pronunciava sobre els orígens del ministre Montilla, el millor que podia fer un català, un barceloní de l’Eixample a Sevilla, per molt gat de Triana que se sentís, era beure’s el seu fino i somriure –encara que fos amb el somriure del conill– la gràcia del vell banderiller divertit i punyeter, i tenir la boca tancada. Per molt Barça, per molt Ronaldinho –es veien moltes samarretes amb el número 10 pels carrers de Sevilla, plens de turistes–, per molta Champions que vostès vulguin; el cert és que aquell dissabte, 10 de juny del 2006, a Sevilla, ningú no hauria donat ni un duro, encara que fos sevillà, per un pobret català.
I si això passava, ara fa onze anys, imagineu-vos la cara que devia posar jo divendres (3 de novembre ) mentre em mirava les portades de la premsa nacional al hall de l’hotel Bécquer: l’exvicepresident Oriol Junqueras i vuit consellers del Govern, a la presó; l’expresident Carles Puigdemont i quatre consellers més fugint a Brussel·les, amb petició fiscal de crida i cerca; i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i cinc membres més de la Mesa del Parlament investigats i sota vigilància policial. A més dels dos Jordis, empresonats el 16 d’oc- tubre. El conserge del Bécquer, el meu hotel sevillà de tota la vida, el bàrman, el cambrer que em puja l’esmorzar, la dona de fer feines, tots em tractaven amb un afecte, amb una simpatia fora de l’habitual, com si veiessin en mi un pobre ancià a qui li acaba de passar una desgràcia irreparable. I una cosa semblant em va passar amb l’enllustrador del Caire i a la barra de La Moneda (ah!, les ortiguillas de Chipiona i la tortillita de camarón de La Moneda!), i a Casa Robles, on vaig anar a dinar amb el meu vell amic Salvador Távora, Creu de Sant Jordi de la Generalitat pel seu espectacle Identidades, un homenatge a Lluís Companys i Blas Infante. En una Sevilla infestada de turistes i samarretes del Barça en què aquella amb el número 10 de Ronaldinho llueix avui el diví nom de Messi, uns turistes aliens
Hi ha ciutats que t’atrapen, que una vegada les has descobertes les portes sempre ‘dans la peau’, a la pell
al drama que viu avui Catalunya i Espanya.
Sevilla ha canviat des d’aquell mes de juny del 2006 en què em prenia els meus finos a El Buzo, quan Maragall posava objeccions a Montilla per aconseguir la Generalitat. Prova d’això és que El Buzo ja no existeix. També ha desaparegut un altre dels llocs més emblemàtics de Sevilla: la terrassa de La Campana, la pastisseria més cèlebre de Sevilla. L’han traslladada a un sòrdid carreró del carrer Sierpes, davant una façana amb un rostre gegantí de Cervantes i en què pot llegir-se: “Enjoy shooping on the streets where Cervantes made history”. Deu tauletes sense para-sols. El cambrer triga una eternitat a fer acte de presència. Demano un Jameson (7 euros). Al primer xarrup, un colom se’m caga al got. Sí, Sevilla, la meva Sevilla està canviant.