El sastre de ‘Star wars’
Generacions de nens, joves i no tan joves llueixen des del 1977 les seves creacions, ja sigui a Halloween, carnaval o una festa d’aniversari. John Mollo va ser l’artífex del samurai negre de Darth Vader, el look de vaquer del futur d’Han Solo o el de granger del desert de Luke Skywalker. En definitiva, el creador d’un dels èxits innovadors de
Star wars: el vestuari. Li va suposar a més a més el seu primer Oscar, estatueta que va tornar a guanyar amb
Gandhi (1982). Mollo, totalment autodidacte, era un fanàtic de la història militar i els uniformes. Havia escrit diversos llibres especialitzats sobre el tema i els seus coneixements li havien servit per entrar també al món del cinema com a assessor per a pel·lícules d’època. Així va ser com va contactar amb ell el director George Lucas.
Lucas li va demanar que l’ajudés amb el disseny de vestuari, tot i que Mollo no en tenia gens d’experiència. “Per sort, el fet que no sabés res de ciència-ficció no li va suposar cap problema –recorda al llibre de Brandon Alinger Star wars. Vestuario (Planeta)–. De fet, no volia que el film semblés molt espacial, res de muscleres amples i capes voladores tipus Flash Gordon”.
Mollo es va posar a treballar a partir de les instruccions de Lucas i dels esbossos de Ralph McQuarrie, director artístic de la pel·lícula. Lucas va quedar més que content amb el treball de Mollo. Els soldats imperials, amb un aspecte terrible, Darth Vader, barreja de samurai i soldat nazi; la princesa Leia, tota de blanc, que conjugava a la perfecció la imatge càndida i alhora molt guerrera; la roba casi monacal del jedi Obi-Wan Kenobi...
El pas dels anys ha estat una constatació més de l’encert de les creacions de Mollo, quan el vestuari de la majoria de pel·lícules de ciència-ficció es veu desfasat i ridícul al cap de poc temps. En la cerimònia dels Oscar, es va emportar un dels sis premis que va obtenir La
guerra de les galàxies.
Amb un típic humor britànic, es va justificar quan va anar a recollir el premi: “Com poden veure, el vestuari no és tant vestuari com una barreja de fontaneria i una mica de mecànica d’automòbils”.
Lucas va tornar a comptar amb ell per a la segona part, L’imperi
contraataca (1980), però abans Ridley Scott el va fitxar per a la seva primera gran aventura espacial, Alien (1979), on va tornar a demostrar una gran capacitat per empescar-se uniformes funcionals i originals per als tripulants de la nau Nostromo que s’enfrontaran al terrible alienígena.
La quarta incursió en el gènere va ser, després de L’imperi contraataca, amb Atmosfera zero (1981), una versió espacial de Sol davant el perill que protagonitzava Sean Connery. Aleshores va dir prou.
Richard Attenborough li va donar per fi l’oportunitat de canviar de registre. El 1982 li va demanar el vestuari per a la gran biografia que feia sobre Gandhi, plena d’uniformes de soldats britànics, la especialitat de Mollo. Va obtenir el segon Oscar i va veure que se li obria el camí cap a un altre tipus de pel·lícules. Els seus següents millors treballs van ser també per a Attenborough:
Grita libertad (1987), sobre l’apartheid a Sud-àfrica, un altre gran èxit, i la biogràfica Chaplin (1992).
Des de finals dels noranta, s’havia tornat a dedicar només a la investigació històrica i explicar incansablement la seva relació amb la saga de Star wars. “La majoria de nosaltres vam pensar que era una pel·lícula estranya –explicava al diari The Times–. Fins i tot dubtava que s’arribés a estrenar. Si em preguntaven, deia que era una mena de western espacial i que un dels protagonistes era una galleda d’escombraries” (amb referència al robot R2D2).