Dialogar, debatre, estimar
En els seus famosos Diàlegs, Plató reflecteix els ensenyaments de Sòcrates als seus deixebles, amb qui practicava l’art de debatre. Es tractava d’una discussió sobre temes de transcendència universal, com l’amor, la justícia, la llibertat, assumptes metafísics i morals.
Des del segle V abans de Crist, la filosofia grega va ensenyar a la humanitat a pensar, a valorar, a buscar la veritat, i aquest esforç va representar establir les bases de la civilització occidental.
Dialogar i debatre és un sa exercici intel·lectual al qual cal acudir amb obertura d’esperit, sense barreres prèvies insalvables. Chesterton recordava que en la seva joventut va fundar amb diversos amics un Club de Debat que va començar les seves tasques discutint si realment podia anomenar-se així.
En aquests últims temps a Catalunya hem parlat molt de diàleg, i assistim a debats no desproveïts de raons i emocions. El perill és perdre de vista les persones. En aquest context penso que poden ser útils unes reflexions del papa Francesc al seu llibre El veritable poder és el servei. Hi diu: “L’ètica fonamental dels drets humans proposa de prendre sempre l’home com un fi, mai com a mitjà. Reconèixer en ell el meu proïsme, no el meu competidor, el meu enemic, el meu agressor, el meu problema. Però per què consideraré això d’una persona que no conec i que no té res a veure amb mi? Per ser proïsme jo mateix, és a dir, per ser humà”.
El diàleg veritable i el debat productiu necessiten que hi hagi respecte mutu, també quan les diferències poden resultar profundes.
Hi ha una historieta jueva que es refereix a aquesta actitud en la relació entre dues persones amb conviccions diferents: Abraham és a la porta de la seva botiga i arriba un ancià pobre i cansat que demana ajuda. L’acull, el renta i li dona menjar. Aleshores s’adona que el foraster pren el menjar sense beneir abans Déu i en recriminar-lo, el vell contesta: “Jo no crec en cap Déu”. Enfurismat, Abraham el treu de la botiga a empentes. Més tard Déu li surt al pas i li pregunta: “Abraham, què ha passat?”. L’hi explica i Déu li contesta: “He suportat 80 anys la manera de ser d’aquest vellet i tu no pots suportar-lo una nit?”.
Els cristians tenim la pedra filosofal per al diàleg: l’amor. Però aquest sentiment no s’improvisa. Procedeix de la pau interior i de la comprensió que és fruit de saber-nos nosaltres mateixos perdonats i estimats per Déu.
Quan es produeixen tensions socials és més reveladora que mai la pau que es visualitza en llocs sagrats, siguin la catedral o la parròquia d’un petit poble. Fixem-nos en una Eucaristia, o en una estona d’oració dels fidels allà congregats. No importen les races, els orígens geogràfics o culturals diversos, les idees polítiques, perquè tots ens sentim germans.
Aquests espais de pau els hem de traslladar a les famílies, a la feina, a les nostres relacions socials. Dialogar i debatre seran verbs fàcils de conjugar si partim de l’estimar.
El diàleg veritable i el debat productiu necessiten el mutu respecte, encara que les diferències siguin profundes