LLATÍ La més inútil de totes les llengües
El professor d’Oxford Nicola Gardini defensa “un idioma que continua viu”
El llatí continua viu. Cada any, per exemple, es descriuen 18.000 noves espècies en aquest idioma, com han constatat els reunits en el congrés internacional de llatinistes que es va clausurar el 21 d’octubre a la Universitat de Salamanca. Però no només això: devem al llatí, a la literatura escrita en aquesta llengua, molts dels nostres conceptes, des de la idea de l’enamorament a la crítica social, amb el gènere de la sàtira. L’any passat, després del referèndum del Brexit, es va engegar fins i tot una campanya perquè fos llengua oficial a la Unió Europea (UE). El culpable d’això té un nom, Nicola Gardini, professor de literatura italiana a la Universitat d’Oxford i autor de ¡Viva el latín! (Crítica), llibre que va ser un fenomen a Itàlia i que ara arriba al lector en espanyol.
“El llatí és el monument més vistós a la civilització de la paraula humana i a la fe en la possibilitat del llenguatge”, afirma el seu autor. El subtítol del llibre és Historias y belleza de una lengua inútil. Inútil ho accepta, però no morta. “És viva perquè és la llengua original de grans textos que ens continuen parlant i dient coses bàsiques sobre el sentit de la vida i la societat –afirma–. El llatí ha format aquest món on vivim i els nostres sentiments. No és només llengua: és lògica, ordre, pensament”.
Inútil és un terme que accepta només en el sentit que “no permet extreure’n un servei pràctic, de la natura del que proporcionen un cirurgià o un lampista”. Discrepa dels que defensen el llatí “dient que ensenya a raonar i imposa una disciplina. Es podria estudiar matemàtiques o rus per la mateixa raó! Estudiar llatí per raonar és com anar al Louvre per exercitar la vista. Hi ha una altra raó: el llatí és bonic. I la bellesa és la imatge mateixa de la llibertat. Sisplau, no donem motius pràctics per conèixer la bellesa!”, suplica. “Dir llatí significa, per damunt de tot, dir un esforç
El llibre ‘¡Viva el latín!’ va provocar demandes a la UE perquè fos llengua oficial
“Dir que serveix per raonar és com anar al Louvre a exercitar la vista; és bellesa i prou!”
per organitzar el pensament en discursos equilibrats i profunds, per explicar verbalment fins i tot els estats més fugissers de la interioritat, per registrar el que és contingent i el que és transitori en un llenguatge que perduri més enllà de les circumstàncies”.
Gardini, s’ha de dir, té les seves rareses. Explica que, de petit, a l’institut, es va obsessionar amb l’estudi d’aquesta llengua: traduïa molt més que els deures que el professor li encarregava i “a la nit, mentre dormia, somiava en llatí, segons em deia el meu pare, que s’acostava a l’habitació atret per la meva veu”.
Ell reivindica el llatí literari, accedir en versió original als grans autors de l’antiguitat. “Sèneca és l’escriptor que més m’ha ajudat a viure, em dona lliçons de felicitat; amb Virgili em commoc; amb Tàcit m’apassiono davant la crueltat; amb Lucreci m’allunyo, em submergeixo en un remolí, i amb Ciceró somio la perfecció en tot, comportament, pensament i discurs”. Tan proper se sent a tots ells que, entre les seves obres, trobem una llarga entrevista imaginària amb Ovidi. I quan va morir el seu amic el periodista espanyol Julio Anguita Parrado, el “li vaig donar al seu company, que no parava de plorar, un exemplar de la Consolatio ad Martiam de Sèneca. Aquelles paraules resultaven més justes i dignes que qualssevol de les que jo pogués pronunciar. Màrcia perd un fill i Sèneca li recorda que no som eterns, afronta la finitud amb savi- esa i valentia. En el nostre món de modernitat tecnològica, on molta gent viu sense religió, ens falten aquesta mena de reflexions”.
¡Viva el latín! va comentant textos de clàssics fonent llengua i pensament i estenent els seus ressons al món actual. Així, la sintaxi clara i lluminosa de Ciceró marca uns es2003,
crits “ordenats, sense lloc per al dubte o la vaguetat”. Ell va utilitzar l’idioma com a fiscal, contra corruptes i criminals “restituint prestigi i crèdit a la classe senatorial”. “En el llatí ciceronià, els vicis, virtuts i deures troben la seva definició. I, molt important, es considera que l’excel·lència lingüística és l’expressió d’una excel·lència espiritual”. Lucreci, per la seva banda, hauria estat un enemic de les corrides de toros, perquè expressa l’horror que sent davant la violència ritual contra els animals.
Si la llibertat mou l’expressivitat de Ciceró, l’idioma del dictador Juli Cèsar és una altra cosa: “Per ell tot té una explicació, tot es pot descompondre en parts, no existeix la foscor ni la vaguetat. Així comença la seva Guerra de les
Gàl·lies: ‘Tota la Gàl·lia està dividida en tres parts...’. Recrea el món de manera aritmètica i geomètrica, organitza les frases segons relacions de causa i efecte”.
Gardini està convençut que al llatí li devem, amb autors com Catul, fins i tot aspectes del nostre comportament sexual, perquè al- gunes pràctiques específiques es van denominar llavors, amb paraules que semblen tan vigents que no cal traduir (el verb fello o el substantiu scortum), tot i que d’altres sí, com irrumo (obligar al sexe oral). L’erudit Gardini especifica que “introduir el penis a la boca o a l’anus d’altres homes no significava homosexualitat, paraula desconeguda pel llatí, sinó que era una mostra de força i superioritat, tenia un valor sociopolític, se’ls feia als esclaus i als jovenets”.
Virgili, per la seva banda, crea “dos arquetips de la cultura occidental: el paisatge dels orígens
(bucòlic, com el títol de la seva obra) i el somni de renovació o, el que és el mateix, la utopia, que porta a nivells inèdits de metaforització”.
També s’ocupa del llatí del cristianisme, que va suposar una revolució lingüística “immensa”, simbolitzada en Agustí (355430). Primer, la sintaxi se simplifica, “postergant la subordinació i la coordinació lògica i privilegiant un to de prèdica o confessió. En el lèxic, s’importen termes del grec, com scandalum, angelus,
diabolus, ecclesia... En general, es difumina el realisme i domina la hipèrbole i allò impenetrable. La coherència de les associacions analògiques de Ciceró o Virgili cedeix el pas a un associacionisme avantguardista, divagant i visionari”.
“Defenso el llatí perquè crec en la força i en la dignitat de la paraula”, conclou Gardini. I, a més, “continua sent la llengua més parlada del món”. Perdó? “Si sumem totes les seves variacions (espanyol, portuguès, francès, italià...) a mi em surten 930 milions de parlants”. Més que el mandarí.
L’autor recorda que devem al llatí el nom d’algunes pràctiques sexuals
“Si sumem totes les variacions [espanyol, francès, italià...] em surten 930 milions de parlants”