Qui, Quo, Qua
Els catalanoparlants parlen llatí modern, com els grecs del segle XXI parlen grec modern
Si sabeu italià, potser heu identificat aquestes tres paraules amb els noms dels nebots de l’ànec Donald, coneguts en castellà com a Juanito, Jorgito i Jaimito, i en l’original Huey, Dewey i Louie. Però si no sabeu italià però vau estudiar llatí al batxillerat, segur que aquest títol us ha recordat la taula dels relatius llatins, que començava amb el nominatiu singular qui, quae, quod (masculí, femení, neutre). Sembla evident que el traductor italià de les aventures de l’ànec Donald, en un doble salt, va voler jugar amb l’onomatopeia del so que emeten els ànecs i els relatius llatins.
Aquest joc lingüístic no té més recorregut ni justifica l’aprenentatge del llatí, però és evident que la mare de totes les llengües romàniques continua ben viva. Es pot viure sense uns coneixements rudimentaris de llatí? Sí. Es pot fer una carrera universitària sense llatí? Sí. Però tot indica que qui l’hagi estudiat tindrà unes habilitats intel·lectuals i de pensament més desenvolupades.
De fet, els catalanoparlants parlem llatí modern, com els grecs del segle XXI parlen grec modern. Són llengües que han evolucionat i que, en el cas del llatí, s’han fragmentat per territoris fins a configurar unes quantes llengües neollatines, que parlen, segons explica Nicola Gardini, més de 900 milions de parlants.
Els romanistes defensen la teoria de Gardini i fan congressos on no hi ha traducció simultània. Consideren que sabent dues o tres llengües neollatines, les altres es poden comprendre sense necessitat d’ajuda. En dono fe a mitges: he assistit a alguna d’aquestes jornades i la intercomprensió no sempre és plena, però sí que és acceptable en un percentatge significatiu.
Serà difícil que la Unió Europea renunciï a l’anglès com a llengua franca, malgrat el Brexit, però els països amb llengües romàniques haurien de potenciar la intercomprensió lingüística i, de passada, revalorar el llatí.