Sobre el victimisme
Les presons preventives dictades dijous per l’Audiència Nacional contra exmembres del Govern són desproporcionades i constitueixen un error com una casa de pagès que enrareix la situació política i allunya la distensió. A més, donen ales a un victimisme independentista ja sobrealimentat els darrers anys. Els revessos que pugui patir el procés no solen ser, als ulls dels qui l’impulsen, fruit dels seus errors o arbitrarietats. Els imputen sempre a un Estat espanyol sord i repressor. Encara que aquest es limiti a aplicar la llei als qui la vulneraven. Tant ha calat aquesta teoria entre la bona gent independentista i entre els seus líders que Carles Puigdemont va decidir exportar-la a Brussel·les. Buscava, suposo, la compassió o, si més no, l’empatia internacional. Però, tret del que és relatiu a la brutalitat policial, la recepció obtinguda allà davant uns mitjans de comunicació no controlats va ser limitada. Politico ho va resumir amb un titular demolidor: “El circ català de Puigdemont ve a Brussel·les”.
A la Unió Europea, a diferència d’en cercles sobiranistes, es té Espanya per un Estat democràtic. Què hi farem. Encara que als independentistes els costi de creure-ho, des de l’estranger no es veu Barcelona com un camp de concentració, sinó com una ciutat encara atractiva on les classes talentoses foranes anhelen establir-se.
El victimisme no és un bon argument. Ni una patent de cors per actuar amb criteris de part i acabar enterbolint la convivència. Serveix, això sí, per abonar la demagògia, arrasar l’autocrítica
A l’estranger no es veu Barcelona com un camp de concentració, sinó com una destinació atractiva
i tapar paranoies. Però no per guanyar batalles en bon combat. I menys quan es desafia la llei i es perd el respecte a la veritat. No és acceptable que declaracions de la presidenta del Parlament o de l’expresident de la Generalitat no només no passin la prova del polígraf sinó que, a més a més, continguin mentides, mitges veritats o interpretacions esbiaixades en gairebé totes les seves frases.
El victimisme dels independentistes es basa en els suposats greuges soferts a mans de l’Estat: Espanya ens roba, la democràcia espanyola està degenerada, la policia ens reprimeix quan estem intentant fer una cosa tan bonica com votar (en una consulta il·legal) o empresona els líders que s’han saltat la llei. Si de debò fóssim davant un panorama d’agressió capritxosa i sistemàtica, i no de simple aplicació de la llei, les víctimes sobiranistes ja estarien competint amb el poble jueu en el campionat mundial victimista de tots els temps. El camí del victimisme és temptador, però no hauria de portar gaire lluny.
I, per cert, ja que parlem de víctimes, també podríem fixar-nos una mica en les que deixa el sobiranisme. Perquè, a causa en bona part de la seva activitat, s’ha ferit greument la convivència, s’ha empobrit Catalunya posant en fuga bancs i empreses i s’ha perjudicat la seva imatge i la dels catalans a l’escena global.