“Amb l’edat una detecta si arriba al límit del talent”
Alicia Giménez Bartlett, autora de ‘Mi querido asesino en serie’
La inspectora Petra Delicado acumula, amb aquesta, deu històries al damunt. L’últim lliurament del personatge d’Alicia Giménez Bartlett (Almansa, 1951) es titula Mi querido asesino en serie (Destino) i introdueix en el relat un membre dels Mossos d’Esquadra a qui sorprenentment –és molt més jove que Delicado- li encomanen el comandament. Ella no porta gaire bé que li donin ordres.
Quan Petra Delicado va iniciar el seu camí no hi havia policia autonòmica ni euro ni mòbils ni internet...
Em fa cert vertigen, sí.
Viu i escriu a Vinaròs, al camp, i diu que només l’interessen els amics. Aquests dies ha trencat amb algun per diversitat d’opinions sobre Catalunya? En absolut. Deu ser que tinc amics que pensen com jo... i sí, escric davant dels tarongers amb un gossàs al costat, endormiscat. De les 10 a les 4, sense dinar. Em foto un cafè, fumo un parell de cigarrets...
Com aconsegueix l’harmonia ideològica de què parlàvem?
Això es fa amb respecte i escollint les paraules. Em va sorprendre
molt a la quan gent Vargas en la manifestació... Llosa es va adreçar un home que maneja el llenguatge com ell i... com va ser capaç d’ofendre amb tanta graponeria tanta gent!
Com definiria la salut del col·lectiu d’escriptors a Espanya?
Òptima! No havíem tingut mai tants autors de tants gèneres.
Què li molesta més a la Petra de que la mani un mosso: que sigui home, més jove o d’un altre cos? Que sigui jove! El fastigueja perquè té altres mètodes que la revolten. Al final aconsegueixen ser amics.
Digui’m un tret diferencial entre mossos i policia nacional.
No crec que n’hi hagi. Al principi sí, es feia bromes i els mossos semblaven còpies de bobby anglès. Una figura que un veia com a imatge protectora, algú que t’ajudarà...
I la Policia Nacional? Ells mai. Per a la meva generació, des del franquisme, el policia sempre va ser una figura amenaçadora. Potser ara s’han posat al mateix nivell els dos cossos.
Li dol Catalunya?
Em fa una pena horrible el que està passant. A mi m’encantava aquella escena de dues senyores al mercat, una es dirigia en català i l’altra s’acomiadava en castellà. Cap problema! Crec que s’ha arribat massa lluny.
Comprèn el sentiment de frustració de molta gent?
Sí. A Espanya no s’ha entès mai el fet català, això és cert. Sembla que aquí parlem català perquè ens passa per les pilotes i no perquè ja et parlava en català la teva àvia... però de sobte aquest pas més enllà ho està forçant tot sense consens previ. Què dir als joves? Les noves generacions necessitaven una nova èpica; estaven desenganyats laboralment i, de sobte, els van donar una espècie de llum per seguir... Això és molt perillós!
Trets comuns entre les assassinades: dones molt solitàries, amb pocs familiars i amics. Cada cop veig al meu voltant més dones que responen a aquest patró. Homes també... però les dones ho expliquen més, no els fa vergonya reconèixer la solitud.
Entén que vagin a les agències matrimonials?
Per descomptat. Bé, jo... en principi ho entenc tot.
Això els passa a tots els escriptors de novel·la negra.
És veritat. Hi ha qui no entén que una feminista pugui ser una dona
perfectament maquillada i ben vestida. Doncs és clar que sí!
De totes les maneres de matar que vostè deu haver descobert en les seves lectures de novel·la negra quin crim li sembla més enginyós? Els crims d’Agatha Christie, encara que no m’agradi com a escriptora. Realment, matava meravellosament,
“Un home que utilitza el llenguatge com ell... com va ser capaç d’ofendre amb tanta graponeria?”
ficant un globus amb gas letal per un pany. Naïf.
Millor que el crim real?
Una vegada la Policia Nacional em va portar a veure proves. Fotos i projeccions. No hi vaig voler tornar... recorda aquell assassí que mossegava les dones a l’espatlla, a Barcelona? Vaig veure allò, en moviment , un vídeo de reconstrucció, cent vegades... mentre prenien notes. Era insuportable.
Aquest cop torna a analitzar diversos clixés home/dona.
El joc de la lluita de sexes, si no és cruent, és el més divertit que hi ha. A mi em distreu molt.
I Delicado continua deixant caure comentaris sobre l’edat. Qui la porta millor, ella o la seva autora? L’autora, des que va entrar als 60, ho porta de puta mare. Ja no ets sexi, saps que ja no lligaràs... i això et relaxa molt. Ets fora del mercat. Bé, sempre hi ha algun outlet, però ja no t’has de demostrar res a tu mateixa.
Tampoc com a escriptora?
Si aquest fos l’últim lliurament de Petra Delicado hauria d’estar satisfeta. Fins aquí hem arribat, ja està...
El club de fans la reafirma?
Pots tenir gent molt fidel i tu estar fent escombraries.
Algun error confessable?
Vaig arribar a canviar noms de secundaris. I vaig posar arca de Moisès en lloc d’arca de Noé. Sort que un amic ho va aturar a temps...
Quants lliuraments més de Delicado es veu capaç d’oferir-nos?
No ho sé. Ho deixo al meu plaer i la meva intuïció. Amb l’edat crec que una detecta quan arriba al límit del seu talent. I espero que aquell dia me n’adoni.
“A Espanya no han entès mai el fet català, això és cert. Però s’ha anat massa lluny”