La temptació de dinamitar ponts
La ruptura del pacte entre BComú i el PSC no només seria una mala notícia per a la cultura i la promoció de Barcelona: també devaluaria els comuns com a partit cridat a exercir de pont entre ribes cada cop més allunyades
La metròpoli barcelonina no pot presumir de ponts. Potser és per culpa de l’aspecte fatigat que tenen el Besòs i el Llobregat quan ja entreveuen el mar, que cap gran arquitecte o enginyer no s’hi hagi inspirat per dissenyar viaductes notables. El pont més icònic és el de Bac de Roda, obra de però la brillantor de la seva estrena el 1987 s’ha anat apagant mentre també ho feia el seu entorn, aquest forat negre de la ciutat que és la zona ferroviària de la Sagrera.
Tot i això, hi ha un altre tipus de ponts que, en un sentit figurat, sí que han complert la seva funció de comunicar extrems distants: la història dels ajuntaments democràtics de Barcelona i de les altres ciutats metropolitanes s’explica a través d’una successió de pactes polítics que han fet possible el desenvolupament social i econòmic de la gran urbs. Per no parlar dels ponts bastits entre el poder polític i la societat civil, fonament d’una col·laboració publicoprivada que ha propiciat importants èxits, per més que ara estigui donant signes d’esgotament.
En aquest marc es pot inscriure l’acord de govern entre la BComú de l’alcaldessa
i el PSC del segon tinent d’alcalde El pacte penja d’un fil (els comuns debatien la seva continuïtat ahir al tancament d’aquesta edició), amenaçat pels furiosos embats d’una ERC i un PDECat que no entenen com Barcelona pot tenir encara al govern un partit que dona suport a l’article 155, però també per alguns companys de viatge de la mateixa Colau, independentistes que sempre s’han sentit incòmodes per l’aliança amb els socialistes catalans.
L’alcaldessa, que és partidària de mantenir l’acord, s’enfronta a un PDECat especialment radicalitzat que en vigílies electorals intenta desprendre’s de qualsevol contacte amb forces constitucionalistes. Divendres es va trencar el pacte entre els exconvergents i el PSC a Sant Cugat.
En cas de consumar-se en els pròxims dies, la ruptura de l’entesa entre comuns i PSC causaria una primera víctima: el món de la cultura, que ara disposa d’una interlocució fluïda amb Collboni i el seu equip però que amb prou feines es va tenir en compte en la primera etapa del mandat, quan BComú governava en solitari. Tot i els esforços que va dedicar a la qüestió la comissionada sempre va estar limitada per la manca del rang necessari.
El teixit cultural necessita suport institucional en aquest moment de caiguda del consum i de temptacions d’exili fiscal. I als comuns no sembla que la tasca els motivi gaire. Polítics de l’equip de Colau que són sensibles amb tot el que tingui a veure amb la memòria històrica continuen, tot i això, sense connectar amb aquella esquerra de la transició que va entendre que la cultura era en si mateixa una escola de lliurepensadors, però també un ascensor social.
La ruptura de l’acord de govern la lamentarien també els sectors econòmics que han trobat en els socialistes els interlocutors que difícilment tindran en una BComú que desconfia del turisme i del paper de les empreses pel desenvolupament de la ciutat. La mateixa alcaldessa és conscient que perdre el seu aliat polític deixaria totes aquestes àrees desateses.
Però hi ha un factor d’aquest debat que transcendeix la gestió municipal i apunta al cor de la crisi política. El paper de partit pont, de formació que ajuda a tancar la fractura que amb el procés s’ha obert en la societat catalana, difícilment podran tenir-lo els comuns després de dinamitar l’accés a la riba on se situa el PSC, que exerceix, al seu torn, de pont amb altres partits. Llançar-se en mans del PDECat i ERC per salvar el mandat, a més de comprometre el seu futur electoral (el PSC els modera), restarà rellevància als de Colau en el debat sobre les sortides a la crisi catalana. El seu pont podria acabar sobrevolant un terreny tan inhòspit i erm com el que s’estén avui sota el viaducte de Bac de Roda.
mmolina@lavanguardia.es / @miquelmolina