Catalunya i ‘Algo muy gordo’
Sevilla fa públiques les nominacions per als premis de cinema europeu 2017, en què bona part de les produccions espanyoles reconegudes són de titularitat catalana
Els Premis de Cinema Europeu, els Oscars del cinema del Vell Continent –que no ho han estat mai en, realitat, i que cada any cal tornar a reivindicar per la quantitat i qualitat de les pel·lícules que hi entren en lliça– van tenir el seu moment a Sevilla.
En el marc del festival de cinema de la capital andalusa es van proclamar ahir els candidats a aquests guardons, que assoliran la seva edició número trenta el 9 de desembre, a Berlín, quan es donin a conèixer a la capital alemanya els guanyadors en una gran gala.
De moment, el favorit és The square, del danès Ruben Östlund, una tendra paròdia del món de l’art contemporani que va obtenir cinc nominacions, la que en va rebre més. Inclosa entre aquestes nominacions hi ha la de millor pel·lícula europea. The square s’estrena, contra el costum d’habituals retards per a les produccions europees, divendres vinent 10 de novembre. Quant al cinema espanyol, les possibilitats obertes per les candidatures assenyalen sense vacil·lació el cinema fet a Catalunya. A l’apartat del documental figura la mirada personal de Lucija Stojevic sobre la bailaora La Chana (així és com es diu la pel·lícula), una coproducció amb Catalunya, a més de reconèixer amb totes dues candidatures els curts Timecode i Los desheredados ,i el llarg de Carla Simón, Estiu 1993 a l’apartat de descobriment. Un monstruo viene a verme, de Juan Antonio Bayona, competirà també a Berlín pel premi del públic.
Catalunya en boca de tots. Sevilla, de llum diàfana després de la pluja, engalanada de vermell i groc a bona part dels seus balcons –on el tema central més enllà del cinema és, com no podia ser de cap altra manera, la qüestió catalana– va acollir ahir una altra estrena del cinema català: es tracta d’Algo muy gordo.
El film de Carlo Padial obria ahir la secció Las nuevas olas del certamen sevillà, consagrat als nous llenguatges i a aquelles pel·lícules que busquen obrir camins, com fa aquest film protagonitzat per Berto Romero, amb Carlos Areces, Carolina Bang i Miguel Noguera, el rei –què dic el rei, l’emperador!– d’això que hem convingut a denominar el posthumor. Algo muy gordo també és molt posthumor. I què és el posthumor?
Resulta difícil de definir. Mentre que la postveritat és una mentida a mitges, moltes vegades el posthumor no té ni mica de gràcia fins que l’acumulació de l’absurd t’arrenca un somriure, i en realitat no saps si aquell somriure és de veritat o sorgeix per pur cansament. El posthumor, és doncs, la no-gràcia, com la postveritat es pot dir que és la mentida matisada. O sigui, difícil de definir però fàcil de descobrir, com diuen que és la pornografia.
Algo muy gordo no és pornografia, sens dubte, i amb prou feines fa gràcia. Però emociona com poques. El film de Padial, director de Mi loco Erasmus, on ja apuntava maneres, segueix els tòpics d’un rodatge –com si fos el making of, el rodatge del rodatge– d’un film sobre un malson recurrent: tornar a l’escola. Berto Romero –habitual col·laborador d’Andreu Buenafuente a la televisió i, al cinema, protagonista de 3 bodas de más, entre altres films– reflexa bé l’angoixa de l’humor, la necessitat de ser un graciós professional en aquesta terra de graciosos. Però més que l’humor de Berto, Algo muy gordo sembla una bogeria de Miguel Noguera, que tan bé entén Padial, un altre (posthumorista) que Déu-n’hi-do.
El film de Carlo Padial, amb Berto Romero, és un exemple d’això que anomenem posthumor