Trossos de realitat
Jasper Johns (Allendale, 1930) és sens dubte l’artista nord-americà actiu més important juntament amb l’incombustible Alex Katz. Discret, sempre accessible –el vam acompanyar a l’IVAM quan va rebre el premi Julio González– també és el testimoni fidel del procés d’una obra enlluernadora aliena a maneres i formes expressives de tendència i moda. La seva obra va arribar al públic el 1954 i, a imatge de Francis Bacon, paradoxalment la va destruir un cop assolit el nivell de realització per començar de nou. Pintures, escultures, dibuixos, assemblatges que converteixen l’artista en un creador clandestí amb un treball que ha enriquit l’escena nord-americana al llarg de sis dècades. Una obra, és cert, estimulada pel pop-art i impulsada en el moment conceptual, més proper a Duchamp que a John Cage, pel laberint intricat que insinuen els seus objectes reals.
Johns va ser l’únic artista viu que va participar, com a còmplice atrevit, en l’exposició d’homenatge a Picasso que vam poder veure anys enrere a la National Gallery of Arts de Washington. Unes variacions libèrrimes sobre l’obra del mestre proposaven una crida a la desobediència formal, a la interpretació joiosa i imaginativa. L’al·legoria, ens adverteixen, de la creativitat contemporània ofegada en estímuls sensibles que l’artista utilitza a plaer. L’impuls, en suma, a fantasiar imatges amb els motius de l’altre, amb els trossos de realitat agafats en préstec i portats a l’extrem de l’acceptable. Target with four faces n’és un exemple diàfan.
El centenar i mig d’obres de Jasper Johns que descobrim ara a la Royal Academy de Londres sintetitzen el marasme d’experiències visuals que puntuen l’itinerari entre el pop i l’abstracció, però sense deixar de banda el dadaisme enginyós que va ordir amb Rauschenberg en la dècada vertiginosa dels seixanta, el temps de les banderes i dianes d’encesos cercles de colors concèntrics i l’experimentació inicial amb l’encàustica, unaceraquesuportaelpigment,entesacom a homenatge a la pràctica arcana de la pintura. La mostra londinenca es deixa veure, a més, per l’elegant disposició dels quadres, que respiren i imposen un ritme coral a les sales. El relat visual, potser emotiu, de la porfídia enverinada davant l’abstracció gestual i geomètrica encapçalada per tres artistes irats – Cage, Rauschenberg i Merce Cunningham– que troben el seu espai creuant gèneres artístics. És el moment de l’art objectual, de l’antivisualitat i l’escultura del quotidià, de la recuperació audaç de l’object trouvé. “Una cosa semblant a la veritat”, com apunta el lema de la mostra. Numbers enencàusticadelsanyscinquantaiseixanta, icones populars amb barres i estrelles en una dansa cromàtica trepidant. Pintura que es fa collage sobreposant la densitat del pigment i vigilant l’assecatge en superfície, accentuant-ne l’expressivitat. Painting bitten by a man.
La reacció contra l’expressionisme abstracte recupera en l’obra madura de Johns la figuració, però centrada en una realitat pictòrica reivindicativa i afí amb matisos a les estratègies de l’informalisme europeu. Alhora que retorna la ironia subtil de l’escultura-objecte de l’època de Leo Castelli. La humorada del raspall entre dents per desarmar el somriure del crític –The critics smile. Però tot i això, reneix callada l’abstracció en traços oblics que subratllen la seva entitat com a desafiament cromàtic i es defineixen com a pintura- pintura.
El 1988 Jasper Johns aconsegueix el gran premi de la Biennale veneciana per quatre panells dedicats a les estacions de l’any. El 1959 la crítica havia destacat una sèrie d’abstraccions en les quals incorpora lletres traçades a plantilla –Shade– que esgoten l’espai pictòric amb colors primaris i motllos tipogràfics. Una premonició. El 1961 arriben els primers Maps, cartes geogràfiques nordamericanes situades en territoris monocroms amb indicacions en cursiva. Entrem a l’ocàs de l’expressionisme abstracte, quan una obsessió lírica domina la gestualitat continguda de Rothko i Kooning i hi afegeix una visibilitat indeleble, diria, magnètica.
També Jasper Johns acaba abruptament amb els camps de color llaurats amb signes impresos i es capbussa en la història de l’art, en els records icònics recuperats en trames obertes, algunes de presència autobiogràfica poderosa. O potser registres plàstics del present –imatges i objectes: una escombra, una bombeta, una llauna de cervesa– que denoten l’apropiació selectiva de la realitat diària. Els objectes del dia es transformen en escultures com senyals inesperats de convicció pop que confirmen la fallida de l’abstracció.
L’obra de Jasper Johns va arribar al públic el 1954 i la va destruir un cop feta per començar de nou
Fool’s house, 1962, és una obra indiciària, segons el meu parer. L’escombra penja sobre un fons pictòric de traços grisos i blaus tamisats en blancs. L’entrada a l’esfera íntima que, ara sí, ens parla d’una sensibilitat individual, privada, que refà l’escena quotidiana. Un objecte obvi que es dissol en un element pictòric. La naturalesa de la pintura, la relació còmplice entre visió i llenguatge. Dilema sense solució en la pintura contemporània. Que Jasper Johns abandonés Nova York i es perdés al territori pioner de Connecticut potser constitueix una declaració de principis.