Amor, espiritualitat i... política

En el seu ja onzè àlbum oficial en solitari, qui va ser llegendari vocalista dels imprescindibles Led Zeppelin traça alguns apunts significatius en comparació amb les seves entregues anteriors. De fet, interromp parcialment la seva línia discursiva anterior a la recerca d’“un amor que no mor mai” introduint un fogós grapat de composicions amb evident rerefons polític. De fet, emergeix un Plant amb un posicionament crític inusual. La prova més fefaent es troba sens dubte a New world... una peça certament potent, una porció d’història de l’esperit dels pioners americans condensada en només tres versos.

Al llarg de tota l’obra hi ha unes constants sonores en la manera de fer del gloriós intèrpret, sobretot en les magnífiques arquitectures

Robert Plant

CARRY FIRE BLUES-ROCK/ NONESUCH

de guitarres entrellaçades lliscant sobre una rítmica que retruny i en afilat contrast amb la seva desarmant veu de to baix. De fet, sol en el també remarcable Bones of saints, el músic anglès s’acosta en el seu desplegament vocal a la seva potència lleonina més tradicional. En qualsevol cas, Carry fire és un nou exemple de com es poden combinar els missatges elementals de cançons com The May Queen i Season’s song, petites joies de rusticitat sense data, amb l’abrasiu poprock. Peces indispensables en l’operació són la seva banda The Space Shifters, amb una fascinant capacitat per teixir textures d’aroma fins i tot àrab, així com el violí de Seth Lakeman, amb què és capaç de capgirar l’estilística d’un clàssic del rockabilly com Bluebirds over the mountain, amb la valuosa ajuda de Chrissie Hynde.