Dia dels Morts, versió Disney
Mèxic es deixa estimar a la nova pel·lícula de Pixar, ‘Coco’, que apareix com un bàlsam terapèutic en la crisi del país amb els EUA de Donald Trump
Coco, la nova pel·lícula de Pixar /Disney sobre el dia dels Morts a Mèxic, potser serveix de teràpia en la crisi entre Mèxic i els Estats Units. A Mèxic, perquè, després de tants insults per part de Donald Trump, l’equip de Pixar ha fet un film molt ben documentat que mostra “admiració i fins i tot respecte per la cultura nacional”, segons el diari mexicà El Universal.
No falta cap detall antropològic a la pel·lícula sobre la gran festa popular d’orígens precolombins que se celebra aquests dies per homenatjar la vida, la mort i la importància de la memòria. Des del paper picat que adorna els carrers de Mèxic fins als tamales i el pa de mort de les ofrenes. Des de la Llorona, la mare fantasma que busca els fills morts, fins a la Catrina, la còmica encarnació de la mort de Diego Rivera. Sense oblidar la música de Jorge Negrete i Pedro Infante amb una mica de hip-hop folklòric de l’Institut Mexicà del So.
També h i ha el gos dels asteques, el Xoloitzcuintle, i els animals fantàstics de l’artesania d’Oaxaca, els alebrijes. Abans que res, és una pel·lícula transfronterera. “És una pel·lícula que ensenyarà la cultura del poble mexicà a milions de nens mexicans als EUA”, va dir Myriam Vidriales, directora de Planeta a Mèxic, que edita el llibre Coco: Disney presenta. Des de l’estrena la setmana passada Coco ha batut tots els rècords de taquilla a Mèxic, amb més de 5,5 milions d’entrades venudes.
Fins i tot l’esquerra mexicana s’ha mostrat agraïda a la filial de la gegantina corporació Disney, a la qual abans considerava un vehicle insidiós de l’imperialisme cultural ianqui. La revista Proceso va comparar la pel·lícula amb una novel·la de Carlos Fuentes. L’actor proSegons gressista Gael García Bernal va posar la veu del desgraciat músic Héctor, que no pot creuar el pont fins al món dels morts-vius perquè ningú viu no el recorda. Elena Poniatowska va fer el doblatge al castellà de la veu de l’àvia, Nana Coco, que, malgrat la demència, finalment recorda en una lacrimògena última escena la cançó del músic esmentat, el seu pare: Recuérdame. L’escena és llagrimosa fins al punt d’haver de buscar el bany del multicinema, però la cançó inclou una paraula clau: “emigrar”. És una referència a la presència de més de 30 milions de mexicans: una quarta part de la població del país en terres dels Estats Units, i als milions de famílies partides.
Erick Estrada, el crític de Cinegarage, potser el pont entre els mons de la vida i la mort, decorat amb les flors ataronjades cempasúchil i que es creua només gràcies al record, fa caure murs i porta d’un món a un altre, com ho haurien de fer les fronteres. La banda sonora de Michael Giacchino, autor de la música d’altres pel·lícules de Pixar com Del revés i Up, ha estat elogiada per gairebé tota la crítica a Mèxic Coco també pot ser una experiència terapèutica per als nordamericans anti-Trump, horroritzats pel discurs antimexicà del president, molts d’ells concentrats en ciutats com Los Angeles. Perquè “la pel·lícula és una carta d’amor a Mèxic”, segons insisteix el seu director Lee Unkrich, oriünd d’Ohio, que ja va dirigir Toy Story 3. És com si els creatius multimilionaris de Pixar volguessin expiar, mitjançant aquestes ofrenes cinematogràfiques, el complex de culpa pel que Trump diu del mur, dels “bad hombres” i els “violadors” mexicans. “Coco no existiria sense la bellesa ni la inspiració de Mèxic i la seva cultura, ni tampoc les seves famílies”, afirma la productora de la pel·lícula Darla Anderson.
Curiosament, atès l’homenatge que fa a la memòria col·lectiva, l’estrena mexicana de Coco la setmana passada –un mes abans que als EUA– ha aconseguit esborrar totalment la polèmica que va desencadenar Disney fa quatre anys a Mèxic. Llavors, la megacorporació va anunciar que pretenia aconseguir els drets de propietat intel·lectual del dia dels Morts, patrimoni de la humanitat de la Unesco. Disney volia l’ús exclusiu de la frase per als “snacks i congelats, ornaments d’arbres de Nadal, imants decoratius” així com per a productes d’ensenyament i entreteniment, segons els seus advocats. Després d’una onada de protestes, la corporació va retirar la sol·licitud.
Ara tot ha canviat. Després del terratrèmol que va matar mig miler de persones el setembre, entre elles desenes de nens, Pixar no va trigar a enviar donatius als damnificats de l’estat d’Oaxaca, on va dur a terme gran part de la investigació per a la posada en escena. La corporació ha creat a més un panteó digital que permet “homenatjar un ésser estimat que no estigui amb nosaltres”. Com el famós petó gai en una altra pel·lícula de Pixar, Star contra las fuerzas del mal, és obvi que hi ha voluntat de fer el que s’ha de fer en temps d’intolerància als EUA.
Tot i això, com sol passar amb Disney, les pel·lícules més ben intencionades i reconfortants poden ser les que més mal fan. Per comprovar-ho, el primer que s’ha de fer és visitar la doble exposició México y Walt Disney, i El arte de Coco ,ala Cineteca Nacional (Filmoteca) de la secretaria de Cultura a Coyoacán, sobre els viatges de Disney a Mèxic i l’Amèrica Llatina els anys de la guerra freda. El primer, el 1942, formava part d’un programa exterior de Roosevelt per contenir el feixisme a l’Amèrica Llatina i molt més important a mesura que van anar passant els anys, el comunisme. Va fer dues pel·lícules, el curt Saludos América i el llargmetratge Los tres caballeros.
Com recorda la historiadora cultural argentina Marcela Croce, aquestes pel·lícules “van establir un precedent pel qual la indústria de cinema treballava per justificar la intervenció dels Estats Units a la regió”. Però l’exposició a la Cineteca Nacional no s’atura en veritats tan desagradables com aquesta. Recorda que Disney feia petits documentals per donar suport a la campanya de salut pública del president Miguel Alemán. Destaca com Pancho Pistolas, el personatge mexicà creat per Disney aleshores, es va convertir en un dibuix estimat a tot el país. Explica l’afició de Disney a la música mexicana i els vestits de charro que de vegades el cineasta vestia durant les seves visites. “El llegat de Walt Disney ha restat als cors de Mèxic (...) aquests somriures que Disney ens ha regalat són part de la nostra memòria “,
Els creatius de Pixar sembla que volen expiar amb aquesta ofrena cinematogràfica la culpa per Trump
pontifica el text de l’exposició. “Mèxic i Disney és una trobada màgica”, remata.
No figura en l’exposició ni una referència al llibre clàssic sobre Disney a l’Amèrica Llatina, Para
leer al Pato Donald, editat a Santiago de Xile el 1972. Aquest llibre critica els estereotips racistes de les tires còmiques i les pel·lícules de Disney sobre l’Amèrica Llatina, així com la “colonització mental” dels nens llatinoamericans –molts amb els seus propis imaginaris indígenes– amb “els somnis d’una ideologia competitiva i ultraindividualista”, segons recorda el seu coautor Ariel Dorfman, ara catedràtic de la Universitat Dije a Carolina del Nord (Estats Units).
Cremats milers d’exemplars a Xile després del cop del 1973, el llibre es va prohibir als EUA sota pressions de Disney dos anys després. Es publicarà finalment a les acaballes d’aquest mes, com a part del catàleg d’una nova exposició sobre Disney a l’Amèrica Llatina ja oberta al museu MAK a Los Angeles. Per què no van dir res d’això Francisco Haghgenbe i Hugo Derat, els dos comissaris de l’exposició mexicana? Potser perquè tots dos són publicistes de l’oficina mexicana de la corporació Disney. “Nosaltres només vam deixar la sala; Disney va dissenyar l’exposició”, va dir un empleat.