Pugna entre Mickey i Trump amb Mèxic pel mig
Sota la influència de Pixar, la nova Disney mostra relacions homosexuals en les seves produccions
Coco es pot entendre tant com un cant d’amor a Mèxic com com una denúncia. Denúncia metafòrica, per part de Disney, subliminar, si es vol. Gairebé imperceptible. D’aquestes que calen com la pluja fina. Un més d’aquests missatges ideològics que són allà, com hi són a totes les produccions de la companyia del ratolí Mickey. En aquest cas, però, amb un clar destinatari: Donald Trump i les seves polítiques amb el veí del sud.
En els mesos que fa que Trump és al despatx oval, la política dels Estats Units s’ha enrarit tant –s’ha tornat tan melodramàtica– que qualsevol gest, per petit que sigui, com aquest de bona voluntat per part de Disney cap a Mèxic, pot interpretar-se, i segurament així serà interpretat, com un desafiament al president que més ha carregat contra l’immigració i, en concret, contra Mèxic. La polèmica està servida. Podem anar avançant la pluja de tuits, per part de Trump, que creixeran així que
Coco s’estreni als Estats Units, el proper 22 de novembre. Trump contra la companyia, amb ben poca tirada a les vel·leïtats liberals, que va fundar l’Oncle Walt, aquell “antisemita, racista i misogin”, segons la liberal definició de Meryl Streep. De fet, Disney, com a empresa, ha estat una de les
majors de Hollywood que més i millor s’identificava amb els valors tradicionals.
Però la Disney d’ara no és la d’abans, la que va travessar amb la seva ideologia miop tot el segle XX. Potser alguna cosa ha canviat per la influència dels homes de Pixar en la seva junta directiva, i la Disney d’avui ha viscut una deriva cap a la realitat d’una societat canviant. El penúltim disgust per a les ments ben pensants el va donar Disney el febrer passat quan, en la sèrie infantil Star contra les
forces del mal, va introduir un petó entre persones del mateix sexe. Un petó gai: una cosa que mai abans no havia passat en una de les seves produccions. El fet tenia lloc en un concert de música en què la gent es fa un petó per sorpresa, i entre aquest públic entusiasta s’hi pot distingir un petó entre dos homes i un altre entre dues dones.
La provocació va continuar amb la recent versió de La Bella
i la Bestia amb personatges reals, el director de la qual, Bill Condon, va assenyalar que contenia un personatge homosexual. Una cosa que a la pantalla no és del tot evident, però que simplement aquest anunci va marcar el film a foc entre els sectors més conservadors, fins i tot abans de l’estrena. Això va generar una onada de censura al seu voltant en llocs com Alabama, on alguns cinemes es van negar a projectar el film.
En altres parts del món, com a Malàisia, on l’homosexualitat és il·legal, la resposta va ser encara més radical: les autoritats van demanar de tallar les suposades escenes gais: Disney s’hi va negar, per la qual cosa Malàisia no va estrenar la pel·lícula. A Rússia, també molt sensibles a l’assumpte, van decidir restringir-ne l’estrena per contenir propaganda gai.
Coco, com a film, fa seves tradicions tan mexicanes com el dia dels morts, i els seus protagonistes –els vius i els morts– són inequívocament mexicans. Narra la història del jove Miguel, aspirant a músic. Un nano que viatja al món somiat dels morts: una arcàdia feliç que bé podria identificar-se amb els mateixos Estats Units. Per arribar-hi Miguel no necessita escalar un mur o travessar un desert. Senzillament creua un pont per trobar, a l’altre costat, el que caminava buscant...
El film de Disney, amb la clara empremta de Pixar, té previst d’estrenar-se a Espanya l’1 de desembre, però a Barcelona ja vam tenir l’oportunitat de veure, a mitjan juny, bona part del seu metratge. Va ser a CineEurope, la fira anual del cinema en què els grans de Hollywood, com Disney, mostren un avançament dels seus nous productes.
Allà Coco va destacar pel seu, diguem-ne, valor d’esmenar la plana a la política aïllacionista de l’Administració nord-americana, i per la seva declarada militància a favor de l’entesa i la convivència. “Amb el nostre film no assenyalem Trump”, afirmava llavors Adrian Molina, un dels dos codirectors del film. “Tan sols volíem destacar el valor positiu de la diferència, i mirar la cultura mexicana des del costat més positiu, que és el de la convivència i la tolerància”.
Amb la seva nova política, oberta als canvis, Disney, propietària de Pixar i també dels estudis Marvel, especialitzats en els films de superherois, així com totpoderosa propietària de la franquícia de La guerra de les
Galàxies, s’ha convertit en un dels estudis més rendibles i poderosos del Hollywood del segle XXI. La pugna amb Donald Trump pot ser de les que fan època.