Tres variacions, una gran transformació
Joan Golobart
Millora notable.
Mentre el Barcelona mantenia la seguretat defensiva, l’equip havia anat perdent brillantor. Podien passar dues coses. O que aquest fet es convertís en una constant en el futur. O que tot canviés perquè Valverde posés en joc tres o quatre aspectes futbolístics que realcessin el joc. I això és el que va passar ahir. Va canviar la sortida de la pilota en conducció per part dels centrals. Va establir variacions en la línia de pressió davant la pèrdua, de vegades en camp contrari, d’altres com a màxim a la línia mitjana. Va fixar pauses en la transició per permetre la situació alta dels laterals i l’arribada de jugadors de la segona línia. Eren diversos valors afegits que van enriquir el joc blaugrana. Curiosament, quan no es van aplicar va aparèixer el Sevilla.
Quan defensant no n’hi ha prou.
Quan a un jugador el situen a la línia defensiva és perquè té una sensibilitat especial quan aconsegueix avortar una jugada de l’equip rival. Com si això fos el màxim plaer que pot sentir un jugador en un camp de futbol. Cada un contra un es converteix en un repte apassionant. Fins i tot hi ha defenses que gaudeixen més evitant una clara ocasió de gol del rival que marcant-ne un. Aquesta seria la versió més potent d’Umtiti que hem vist fins ara. Facilitat per a la sortida de pilota però obsessió per la supremacia defensiva. Però quan un defensor és un bon jugador té recurmolt sos tècnics més que suficients amb la pilota i al seu torn es troba en plenitud de facultats, la seva ment necessita més. Inconscientment, el fet de defensar no omple la seva ambició. I llavors intenta formar part del joc ofensiu amb més assiduïtat. I això molt sovint acaba generant que el jugador arrisqui més enllà del que és necessari. És molt complex voler ser generador de joc amb protagonisme i no caure en el defecte de no discriminar quan sí i quan no. Umtiti va cometre un error que li podria haver costat un gol al Barcelona, però és
millor que de tant en tant en pugui cometre algun, sempre que en el recorregut ofereixi tota la seva capacitat futbolística.
Laterals en atac.
Va ser curiós veure com encaraven les seves tasques ofensives els dos laterals, Alba i Semedo. Mentre que el català ho feia a través del joc, el segon ho feia des de la individualitat. I va quedar clar qui era més productiu. És lògic. Alba esperava que la possessió amb Messi com a mitja punta tanqués la posició dels defenses del Sevilla cap al centre i que quedessin les bandes abandonades. I era llavors quan, amb un lleuger canvi de ritme, cridava l’atenció de qui tenia la pilota perquè l’hi passés. Llavors tenia temps per a un bon control orientat i per a l’un contra un davant un defensa atabalat. Tot facilitats. Semedo va intentar guanyar la banda amb la pilota des del mig del camp. Tenint el marcador a sobre seu i un altre defensa fent la cobertura, tot dificultats: s’hauria de veure ahir per comprendre que les coses poden ser més senzilles.
Valverde va donar sortida de la pilota als centrals, va variar la pressió després de pèrdua i va fixar pautes en la transició