Ara que tot és Madrid-Barça

Jornades de Lliga, gols i partits de Champions passen per davant nostre com anuncis de cotxes a la televisió. Aquest m’agrada, quina cançó més ben parida li han posat a aquest altre, quina costa més plena de revolts i què me’n dius si em canvio el Ford Focus l’any que ve? I és que ja no hi ha opi per a tanta realitat, perquè ara tot és un Madrid-Barça, lluny dels MadridBarça. Un enyora quan la vida només era una excusa per tornar tard a casa i no saber per què tornaves tard ni per què a casa. Ah, la malenconia dels diumenges ja no ens inunda per més que l’esperem, perquè els dilluns els carreguen els jutges i tothom està en fora de joc. Madrid-Barça i les mans a l’àrea que són l’espatlla si és el teu equip el qui defensa. Pena màxima claríssima en aquella càrrega il·legal si som nosaltres els qui ataquem, perquè si avui és dijous avui també és un MadridBarça. La resistència numantina i les picabaralles i el central amb bigoti franquista i l’àrbitre sempre comprat. L’heroi caigut, l’oportunitat perduda, el xut al pal i el revulsiu a la banda quan queda tot just un quart d’hora. Sigui el dia que sigui, és igual l’horari, poses la tele i és un MadridBarça. Al taxi, al carrer, a l’oficina, sempre es juga el Madrid-Barça. Aquell davanter que especula, que promet el que no dona, que fa bicicletes no per encarar, sinó per esperar que li entrin i tirar-se a la piscina i exigir justícia de la bona. Aquell defensa que quan ningú no el veu deixa anar cops de colze, t’agafa de la samarreta, t’empeny fins a tirar-te a terra i trepitjar-te la mà. Aquell moment d’èpica. L’enèsim partit del segle. Gol en l’últim minut. Pròrroga. Temps de descompte. I el públic, enardit, cadascú la seva afició, cec davant els seus propis abusos, sensible a la mínima provocació, odi, greuges històrics sempre pendents, 5-0 sense pal·liatius, 1-0 amb botifarra, a l’enemic ni aigua, partit a partit, aquí ja no hi ha puto amo i el míster és qui decideix. Tertúlies de borratxo conjuminades per abstemis, banderes amagades durant lustres dins baguls, himnes i rebequeries, punys tancats i sense novetats fora del camp, només un altre Madrid-Barça i potser sigui dimarts de carnaval. Bons i dolents, blanc i negre, veritat i mentida. Derrota moral, victòria aclaparadora, superioritat aclaparadora, hi haurà partit de tornada, gairebé tot el partit en la seva pròpia àrea, jugar sense extrems, pressiona el defensa sense sortida de pilota, xilenes ridícules, gols per sota de les cames i defenses que fan entrades assassines al centre del camp quan ja no era necessari i el rival se n’anava cap al túnel de vestidors. Madrid-Barça i regirar-te des del terra i hi van tots i el dit a l’ull i feu molt de teatre i Unicef que no apareix perquè tot és un Madrid-Barça i crec que continuaré un altre any amb el meu Ford Focus per més anuncis que vegi a la tele.