600 de Messi i dos d’Alcácer
Leo Messi va jugar ahir el seu partit 600 amb el Barça, i només va sorprendre que no marqués algun dels gols de la victòria. La gent està tan acostumada als seus prodigis que considera natural en Messi el que resulta gairebé impossible per als altres. El futbol té una definició per a aquest cas: geni. Ho ha estat des del primer dia, quan amb prou feines era una criatura i entrava a jugar amb Ronaldinho, Eto’o, Xavi i companyia, i ho serà fins al seu últim partit. No hi ha hagut res semblant des de Maradona, l’altre geni argentí. No val la pena entrar en comparacions. Cada jugador és fill del seu temps i Messi ha definit l’època que li ha tocat viure.
Messi va ser el millor davant el desconegut Sevilla, equip que sol perdre amb el Barça però que li exigeix actuacions memorables. Poques poden comparar-se amb la impressionant demostració de Messi l’any passat, al Pizjuán. Va ser un compendi d’orgull, èpica i màgia. Aquesta vegada es va limitar a oferir una bona versió de si mateix, que és millor que la més brillant dels altres. Des d’aquesta perspectiva, és molt dur ser Messi. A ningú no se li demana l’excel·lència cada dia. El més curiós és que Messi gairebé sempre està a l’altura.
El partit deixa el Barça amb deu victòries i un empat en onze partits, un trajecte significatiu del campionat. No enlluerna, però guanya. Ningú no l’hi retreu perquè aquest Barça era el que menys expectatives aixecava dels últims deu anys. Al seu voltant ocorren tantes coses importants que sembla una frivolitat debatre sobre l’estil i l’estètica. Valverde, que va arribar a jugar al Barça de Cruyff però va començar la seva carrera entre les xemeneies de Sestao, ha vist prou món per comprendre que aquest equip necessita pragmatisme en grans dosis.
Valverde ha construït un Barça professional, sense ostentacions creatives, poc procliu a les concessions defensives i sempre pendent de Messi, que té més gent a la seva esquena que mai. Si és necessari alinear quatre migcampistes i dos pivots per protegir la seva estrella, Valverde ho farà. El més important és que Messi no decaigui. La seva resposta ha estat irreprotxable. Va salvar la pell al Barça i a la seva directiva en els primers partits de Lliga, va elevar l’estima d’un equip que venia ferit de les derrotes contra el Madrid a la Supercopa i sosté el líder cada setmana.
Un aspecte interessant del Barça és la contribució dels menys titulars. Valverde ha creat un equip amb deu titulars gairebé fixos i una posició sense ocupant declarat. És la posició comodí del Barça. Pot ser un davanter o un migcampista. Pot ser Paulinho o Deulofeu, André Gomes o Alcácer. El més notable del cas és la resposta. El que entra, funciona. Diguem que Valverde detecta la fam dels suplents. La d’Alcácer, per exemple.
Alcácer va marcar els dos gols del Barça en una nit important. Encara que el Sevilla va tenir un aire anèmic durant la major part de l’enfrontament, el partit resultava inquietant al Barça. Va jugar molt bé els primers vint minuts, però va perdre una per una totes les ocasions. Aquest tipus de
Valverde ha creat un equip amb deu fixos i una altra posició sense ocupant clar; ahir va ser Alcácer
nits solen acabar de mala manera, amb un contraatac i una derrota mortal.
Tot i això, el Barça va trobar la tecla imprevista. Alcácer, que amb prou feines havia jugat a la Lliga, va figurar entre els titulars, per a sorpresa del personal, que donava per amortitzat l’exdavanter del València. No només va fer els gols, sinó que va obrir encara més l’interrogant que pesa sobre Luis Suárez, el davanter que hauria de marcar els gols que ahir va marcar Alcácer. Gols a un toc, sense ornament, sense soroll. Gols d’especialista que el Barça celebra més que mai ara que Suárez no rutlla.