Mitjons bruts

Tenia 20 anys i estava obsessionat a arribar a les portes del desert. Volia assolir com fos Tombuctú, a Mali, i després de set dies en canoa pel Níger tot semblava anar bé. Però era temporada seca, el nivell de l’aigua era baix i hi havia pedres. La panxa de fusta de l’embarcació va lliscar pel terra argilenc del riu i va topar fatalment amb unes roques afilades. Anàvem sobrecarregats, amb 30 persones a bord al damunt de sacs de carbó, farcells de tela, blocs de sal i alguna cabra, així que, entre el pes i la inèrcia, allò no va acabar en Titanic de miracle. Jo ja estava a punt de treure el violí, però el patró va cridar “ens enfonsem, per Al·là!” i tots vam baixar a l’aigua per, submergits fins a la barbeta, formar una cadena humana per portar la mercaderia a la riba.

Havíem embarrancat enmig del nores, tot just una esplanada de terra amb dues cabanyes de fang abandonades, així que l’espera prometia ser llarga. Quan el patró va calcular a ull que en unes hores la canoa estaria reparada, va sonar tan convincent que vaig començar a imaginar com seria passar allà la meva jubilació.

L’endemà la barcassa continuava sense estar llesta i em va semblar un temps raonable per sacrificar els meus mitjons bruts. L’Omar, un dels grumets, em va ajudar a formar amb ells una pilota i lligar-los entre si amb tires d’un sac estripat. Ja teníem pilota. Cap al tard, tot el passatge — incloent-hi el tipus que havia de reparar la barca— vam disputar un partit fenomenal a la vora del riu. El patró estava tan eufòric pel seu hat-trick que al matí tenia llesta la canoa. L’escena és verídica, però la porto a col·lació per remordiment. Sovint recorro a passatges bucòlics com el d’aquell dia per justificar el meu fervor futbolístic. Si no, és difícil.

“Si un partit acaba sense gols trobes que has perdut 90 minuts de la teva vida?”, em van preguntar

L’altre dia la Júlia em va enganxar veient l’Olympiacos-Barça escarxofat al sofà. Com que corria el minut 87, 0-0 i que jo devia tenir cara d’estar veient un documental de bledes salvatges, a ella, que descobreix els nous fitxatges culers al març, li van entrar dubtes.

–Si un partit acaba sense gols penses que has perdut 90 minuts de la teva vida?, em va deixar anar.

Després de veure Suárez fallar com si fos Korneiev jo estava una mica sensible, així que li vaig dir que sí, que una mica, i ella va aprofitar per rematar.

–I si et diuen que arribaràs a vell, però podries viure 10 anys més si no veus més futbol en la teva vida, acceptaries?

Em va semblar una pregunta trampa, així que vaig esperar que acabés el partit a veure si, en lloc de trampa, era retòrica. Encabat el matx la Júlia estava llegint al sofà i jo em vaig posar digne. Li vaig dir que 10 anys són molta vida, i a ella va semblar que l’alleujava la resposta. Devien ser les tres de la matinada quan la vaig despertar:

–Júlia, i si només em perdo els partits de Copa, quants anys em donen?