“Estàs glaçat; ets feliç”
Martín Fiz busseja en la memòria: després de 45 maratons, un títol mundial i un altre d’europeu al seu palmarès, continua considerant Nova York un paradigma d’aquesta distància mítica
Martín Fiz (54) diu que no importa. Que la cursa paga la pena.
No importa que l’aventura, la marató de Nova York (avui a les 15.30 h, hora catalana, a Eurosport 1), sigui una experiència particularment dura. Diu Fiz: –No és ni la marató més ràpida, ni la més potent econòmicament, ni la més antiga. Però sí que és la més multicolor. Ningú no se l’hauria de perdre. I això que hi vius moments molt dolents...
Es refereix, per exemple, als instants previs a la sortida. Bé, no són instants. Són hores: –Abans de la canonada de sortida, perquè no és un tret, l’espera es fa eterna. Per als impacients, es converteix en una tortura. –Tant dura? –Ens aixequem a dos quarts de cinc de la matinada. Els autocars cap a Verrazano surten a un quart de sis. Anem vestits com pidolaires: portem roba vella. La conservem per no glaçar-nos i la llencem quan comencem a córrer. Hi ha desenes de latrines. Alguns porten cafè. Fins a les deu, que és el moment de la canonada, allò és una bogeria. Et passes quatre hores tancat en un camp de l’exèrcit. Hi sol fer molt de fred, i sovint plou. A la tardor Nova York està molt humida a aquestes hores. Et quedes amb malestar. No saps com reaccionaràs. Ets feliç.
–L’elit viu aquesta mateixa experiència? Val la pena?
–Quan jo figurava entre l’elit, l’experiència era una altra. T’estaves en una zona exclusiva, adaptada per escalfar els músculs. L’havia corregut així fins a quatre vegades (va ser setè en una ocasió i novè en una altra, i va arribar a registrar 2h12m03s en aquest circuit). L’última vegada que la vaig disputar, però, el 2015, ja anava amb la resta dels mortals...
Llavors Fiz tenia 52 anys. Va guanyar en la categoria de més grans de 50. Va fer 2h34m. Avui no estarà a la sortida.
–I li va agradar, tota aquesta experiència?
–Per descomptat. Tot i que amb prou feines vaig poder escalfar. Arribes a Verrazano. Et mous una miqueta, fas algun estirament i et fiques al corral. Allà només t’escalfa el contacte amb els altres. Tots estem enxubats. I has d’aguantar la posició que t’has guanyat amb despertant-te d’hora. Si has d’anar al lavabo, la perds. –Com se soluciona, això? –Portes una ampolla per orinar in situ. I una altra ampolla d’aigua per anar hidratant-te mentre esperes.
–Una experiència envejable, vaja...
–A aquestes alçades alguns ja van tan atabalats que comencen a gastar les energies. Arrenquen esgotats i, a sobre, s’han gastat bona part dels estalvis en el viatget. Jo intento mantenir-me tranquil, pensant en el que ve. I després, quan tot comença, llavors ho comprens. –...? –La ciutat és una llegenda. T’identifiques amb els llocs que tantes vegades has vist a les pel·lícules. No et passejaries mai alegrement pel Bronx. Però aquest dia, quan passis per allà no t’ha de passar res. Hi ha la Cinquena Avinguda, el Guggenheim i el barri jueu, on ningú no t’anima: la cursa no va amb ells. Vostè sap? D’allà, de Nova York, surt tot aquest boom del córrer.
–Alguna vegada ho he sentit.
–Fa 25 anys, quan estava a Nova York i sortia a córrer a les sis del matí per sacsejar-me el jet lag , em quedava al·lucinat. Hi havia un munt de gent corrent o patinant per Central Park. Jo pensava: “Arribarà tot això, a Espanya?”. Ara els nostres parcs són plens de corredors.
–El recorregut és un regal per als sentits. Però no pels resultats. No s’aconsegueixen mai grans marques –li comento.
–Al quilòmetre 25 creues el pont de Queensboro. Vens d’un descens d’un quilòmetre i entres a Manhattan. De sobte, els carrers s’omplen de gent. Sobretot quan entres a la Cinquena Avinguda i enfiles cap a Central Park. Les últimes rampes són dures. Qui guanya sol ser algun especialista del cros. Gent potent muscularment, acostumada als pendents, tipus Paul Tergat (va guanyar el 2005).
Fiz admira les icones de la distància. El seu esperit és exemplar.
Ell mateix va ser un maratonià de referència als anys noranta. En certs moments, el millor del món. Va guanyar l’Europeu del 1994 i el Mundial del 1995. Va ser plata al Mundial del 1997. Va ser quart en als Jocs del 1996. Entre el 1993 i el 2000 va guanyar vuit maratons importants. No li tossia ningú.
Ara continua ficat en aquest món. Ara bé, a una altra escala: ja és un veterà.
Diu que encara s’entrena intensament. Ho fa a Vitòria, on viu; un paradís urbà, verd, per al corredor.
A Vitòria o on l’agafi. Aquests dies s’estava per Porto: avui es corre allà la marató.
–Però a Porto tampoc no competeixo, eh?, que encara estic de ressaca de Chicago –diu.
Fa tot just un mes feia 2h28m09s a la marató de Chicago. Era la cinquena parada del seu repte per tots sis majors.
Fa un parell d’anys Fiz es va comprometre a guanyar les sis grans maratons en la categoria de més grans de 50. En aquest temps s’ha adjudicat Nova York, Berlín, Tòquio, Boston i Chicago, l’última major.
–Em queda Londres. Se’m va escapar a la primavera. Vaig ser segon. Tornaré a intentar-ho el 22 d’abril del 2018. Ha marcat la data en vermell. –I com s’entrena? –He canviat algunes coses. A poc a poc vaig retirant les sèries de qualitat. Fins ara podia córrer vuit tirades d’un quilòmetre per sota de 3m10s. Però això m’estava castigant muscularment. Pensi que tinc més de 300.000 quilòmetres a les cames. I els tendons es queixen. Ara faig tres o quatre sèries de 4.000 m a ritme de marató.
–Reveli’ns els temps. Faci’ns posar rabiosos.
–Estic al voltant dels 3m25s a cada quilòmetre. Així, em preparo per sostenir un ritme de 3m30s a la marató. De tot això no se’n cansa pas. “Corrent, tot el maleït dia... CORRENT”.
Això diu el seu perfil de WhatsApp.
“Et despertes a les sis del matí en un camp de l’exèrcit: allà t’has d’esperar quatre hores fins a la sortida” “Nova York no és la més ràpida, ni la més ben pagada, ni la més antiga, però ningú se l’hauria de perdre” Fiz ha guanyat cinc de les sis grans maratons com a veterà: li falta Londres, el proper abril
L’EDAT NO PESA Fa tot just un mes Fiz va fer 2h28m9s a la marató de Chicago; ho va aconseguir amb 54 anys