Les borses mundials tripliquen el seu valor en la dècada del diner barat
Els bancs centrals es mostren encara molt prudents en la retirada d’estímuls
La llarga dècada del diner barat al món ha triplicat en aquest període el valor dels actius financers per excel·lència, les borses, que s’han vist afavorides per la recuperació després d’una crisi duríssima i per l’abundància de liquiditat que hi ha avui dia al món. El MSCI World Index, l’índex que recull l’evolució dels principals mercats desenvolupats i emergents ha passat dels 750 punts de febrer del 2009 als més de 2.000 punts en els quals va tancar divendres passat.
La festa borsària és més o menys generalitzada, però té alguns protagonistes molt destacats. A la Meca del capitalisme financer, Nova York, el Dow Jones encadena rècord rere rècord i, si fa molt poc conqueria els 23.000 punts, ara ja apunta cap als 24.000. En l’últim any i mig, ha sumat 8.000 punts i s’ha revaloritzat un 50%. Ara continua embalat i pot tenir marge de millora amb el suport de l’economia creixent al 3% interanual, una taxa d’atur en el 4,1% i el nou vent de cua que proporcionarà la reforma fiscal als Estats Units quan encara no s’ha produït la normalització de la política monetària de la Reserva Federal.
Wall Street no és l’única borsa en màxims. A Europa, Frankfurt ara també està en un nivell mai vist, per sobre dels 13.500 punts i, igual com passa als Estats Units, gaudeix de la plena ocupació i la recuperació dels beneficis empresarials. La llista de guanyadors il·lustres de les borses mundials es completa amb la de París, que està en màxims de deu anys, i inclou també la de Tòquio, que ha sumat 7.000 punts des de gener del 2016 i està en un nivell mai vist al Japó des del 1992.
L’orgia és indiscutible, però pocs s’atreveixen a parlar en la situació actual de bombolles com les que es van formar en l’anterior cicle expansiu i que van culminar en la gran recessió iniciada el 2007 . Juan Ignacio Crespo, exanalista de Thomson Reuters i avui assessor del fons multicicles global de Renta 4, assegura que “les bombolles només es reconeixen quan han esclatat”. El mateix pensa Juan Rallo, director de l’Institut Juan de Mariana, que explica, això sí, que “l’alt preu dels actius és conseqüència clarament dels tipus ultrabaixos d’aquests anys”.
La consolidació del creixement mundial està portant a la reconsideració i al replegament de la política monetària. Però tot va molt lent. El Regne Unit acaba de pujar els tipus al 0,5%, però a l’eurozona i al Japó encara estan en el 0% i als Estats Units –el país dels grans més ràpid a pujar-los– només han assolit l’1,25%. “La política monetària continua sent molt laxa i això no és bo perquè els tipus baixos ajornen els problemes de moltes empreses per a més endavant”, insisteix Crespo.
Una part important dels beneficis empresarials descansa en el fet que els costos financers són molt baixos. Quan pugin, sobretot si ho fan de manera abrupta, es pot produir una cadena de fallides a un costat i a l’altre de l’Atlàntic. Aquesta és una de les raons per les quals els bancs centrals tenen tota la intenció de ser molt lents en la normalització de la política monetària. “Tenen por que la pujada de tipus impacti de manera severa als mercats i no volen que se’ls acusi de ser els culpables”, afegeix Rallo.
Des del punt de vista acadèmic, els governadors parlen una vegada i una altra del nou mantra: el 2% d’inflació. Avui sembla que tot se sacrifica a aquest objectiu, però –com mostra l’experiència dels últims anys– no és gens fàcil aconseguir-ho. La raó? Cada vegada està més clar que no és una qüestió d’oferta, sinó de demanda. A Europa, per exemple, la banca té un excés de liquiditat d’1,3 bilions d’euros. Però els diners estan estancats,
Wall Street i la Borsa de Frankfurt trenquen màxims, i París i Tòquio també ho volen
Si els bancs centrals han d’esperar que la inflació es dispari, els tipus continuaran baixos
no entren en circulació. La demanda neta de crèdit és zero. Als Estats Units no va gaire més enllà. Amb prou feines creix un 2%. Ningú no demana diners als bancs i, malgrat la plena ocupació en la primera potència del món, a Alemanya i al Regne Unit –entre d’altres– les empreses i les famílies no es llancen a invertir amb deute. Sense tensions salarials i sense demanda sòlida de crèdit, la inflació pot trigar anys a remuntar.
I això envia un missatge molt clar als inversors. En principi, hi ha gasolina per a estona. Por de les altures? Relativament. Els multiplicadors no són tan alts i, comparat amb els màxims del 2007 –abans de la caiguda– la revalorització no és tan potent com sembla. En alguns casos, com l’Ibex, el retard és més que evident. El selectiu espanyol va caure als 6.000 punts el 2012, però s’hauria de revaloritzar encara més d’un 50% per passar dels poc més de 10.300 punts als gairebé 16.000 de novembre del 2007.