Els deures de Rajoy
El Govern espanyol lliura una batalla contra el temps mirant de millorar al màxim possible la qualificació del deute de l’Estat abans que canviï la política de tipus d’interès zero del Banc Central Europeu (BCE). A millor nota del deute –és a dir, com més segura o menys arriscada vegin la seva devolució les agències de qualificació que els inversors, entre ells els institucionals més regulats, utilitzen com pauta per decidir on col·locar els diners–, més baixos seran els tipus d’interès que l’Estat haurà de pagar per col·locar-lo. Qüestió molt rellevant si es té en compte que el Regne d’Espanya deu l’equivalent al 100% del seu producte interior brut (PIB): el que l’economia produeix durant tot un any. I les campanes de la pujades de tipus cada vegada repiquen amb més intensitat a Frankfurt.
Hi va haver un temps de llorers en què l’Estat gaudia de la màxima qualificació, l’enyorada triple A, allà pels volts de l’arrencada de l’euro i abans de la crisi del deute del 2010. Va ser la fase en què la tan maleïda després prima de risc (el sobrecost sobre el deute alemany de referència) pràcticament havia desaparegut. Dies de vi i roses a l’ombra de les grues de la construcció. Ara, i malgrat les millores i la intervenció del BCE, aquesta referència supera folgadament l’1%, la qual cosa es tradueix en una milionada en pagament d’interessos.
A partir del 2010, una després d’altra, les tres grans agències de qualificació van començar el dolorós camí dels suspensos a la situació econòmica espanyola que va portar el bo espanyol a les portes de ser considerat especulatiu o escombraries quan va tocar fons cap a la darreria del 2012, coincidint amb el rescat de Bankia.
La tendència va començar a canviar a finals del 2013 i principis de l’any següent, quan hi va haver algunes tímides pujades; entre dos i una, segons l’agència de ràting. L’Executiu espanyol esperava aprovats addicionals aquest mes d’octubre passat. Però haurà de tenir més paciència.
La crisi catalana s’ha creuat pel camí de Mariano Rajoy i, tot i els esforços del ministre d’Economia, Luis de Guindos, que es va batre el coure en intenses reunions explicant les virtuts i bondats de l’economia espanyola, la nota del deute s’ha quedat igual que estava.
En una entrevista l’abril passat, un responsable de Standard & Poor’s, una de les tres grans, donava gairebé per fet que abans de finals d’any el Regne d’Espanya recuperaria una A i només li quedaria escalar sis esglaons més fins a la triple corona.
La lectura més comuna d’aquesta ensopegada, especialment des dels mitjans de Madrid, és que l’obstinació catalana li està costant molts milers de milions al pressupost públic i, de retruc, a tots els ciutadans. Ara bé, una lectura més atenta corregeix aquesta versió tan simple.
Tant les agències de qualificació com molts inversors internacionals, més allunyats de la calor del debat polític espanyol, diagnostiquen que l’Estat té un greu problema a Catalunya. Per cert, una anàlisi compartida per alguns serveis d’estudis tan solvents com el del Banc d’Espanya, que ha començat a avançar hipòtesi sobre les conseqüències que això tindrà per al creixement.
La pràctica unanimitat en la negativa a millorar la nota del deute espanyol de les agències de qualificació, malgrat l’important creixement de l’economia i la proximitat del final de la vigilància negativa de Brussel·les sobre els comptes del Regne a causa del dèficit desbordat, assenyala que ni la imposició de l’agressiu article 155 de la Constitució ni la celebració d’unes eleccions el 21 de desembre, marcades per l’impresentable empresonament del Govern de la Generalitat, ofereixen garanties d’estabilitat suficients als analistes d’aquestes firmes financeres. Per no parlar d’alguns grans inversors que anticipen que qualsevol nivell de suport a l’independentisme per sobre del 30% a les pròximes eleccions seria prou senyal per considerar explosiva la situació.
Una opinió estesa entre els analistes, d’agències de qualificació però també dels grans bancs internacionals, és que la responsabilitat de Mariano Rajoy i els seus –i de la qual, per cert, fa diversos anys que fugen com de la pesta– és proposar solucions. I, en aquest punt, són pocs els informes que no postulin una negociació oberta i formal amb dos eixos sobre la taula: una proposta seriosa i concreta de reforma de la Constitució, amb reconeixements explícits de significatives demandes catalanes, i una millora de la relació financera de Catalunya amb l’Estat, sigui mitjançant un nou sistema de finançament o bé amb la proposta d’un nou model singular. Òbviament, no li demanen que reconegui la independència, però tampoc no comparteixen el seu negacionisme.
El món econòmic internacional entén, cada vegada més explícitament, que la desafecció, montillana o independentista, cap a l’Estat espanyol per part d’un percentatge altíssim de la ciutadania catalana no es pot reduir a la anàlisi maniquea que tota aquesta gent ha estat abduïda.
Així doncs, faria bé Mariano Rajoy acceptant d’una vegada que sense propostes creïbles de negociació, diàleg i pacte es quedarà sense veure aquestes millores de qualificació que busca amb tant d’afany, fins ara amb resultats força modestos. Fa anys que va dient pel món que res del que després han recollit els mitjans internacionals a les seves portades no succeiria mai. Ara li exigeixen solucions.
Les agències de ràting i els inversors esperen del Govern espanyol una proposta seriosa de diàleg