El nostre món feliç

EL passat 7 de setembre, després que s’aprovessin les anomenades lleis de desconnexió al Parlament de Catalunya, el diputat de la CUP Sergi Saldié va presentar una interpel·lació a l’aleshores vicepresident econòmic, Oriol Junqueras, sobre el decreixement com a fórmula magistral per aplicar a la Catalunya independent. Segurament, en cas que sigui aquest el model per construir el futur, caldria canviar fins i tot l’himne del país, ja que l’aspiració de la “Catalunya rica i plena” d’Els segadors encaixa malament amb la proposta del professor Saldié.

He recordat aquest moment parlamentari quan he llegit en l’enquesta de GAD 3 per a La Vanguardia que la CUP és el primer partit esmentat quan es pregunta als 1.200 enquestats sobre qui creuen que ha liderat el procés dins dels partits independentistes. És cert que un 41,6% respon que “tots”, però a continuació figura la CUP amb un 26,5%, ERC amb el 12,2% i finalment el PDECat amb el 6%.

Un gran mèrit el de la CUP, que no té ningú a la presó per haver portat el país al límit, ni tan sols imputats. Aldous Huxley va escriure santament a Un món feliç que “com més gran és el talent d’un home, més capacitat té de desencaminar els altres” i m’atreviria a afirmar que no és només un argument literari. Els grans triomfadors de l’actual moment són els antisistema, que només amb deu diputats han marcat la pauta parlamentària, conduint el PDECcat a una radicalització que els debilita en les enquestes i a ERC a una deriva que els impedeix de posar pausa en el seu programa. Tot i això, han aconseguit més coses. Ells, que estaven a favor de fer fora els bancs, les multinacionals i les grans empreses, i que eren contraris al fet que Catalunya fos un país turístic, estan aconseguint els seus objectius sense fer soroll. El decreixement és aquí. Ho passarem més malament, però caldrà reconèixer-los que han assolit els seus objectius. Fent cara de bons nois.