Legionaris d’honor discutible
Macron reforma la condecoració francesa amb un cop d’efecte
El 2 de gener de l’any passat 47 persones van ser executades en un sol dia a l’Aràbia Saudita. Una setmana més tard, el blogaire Raïf Badawi rebia una pallissa que servia de propina a la condemna de deu anys de presó per pregonar reformes liberals al país.
Menys de dos mesos després, l’aleshores president francès, François Hollande, rebia a l’Elisi el príncep hereu saudita, Muhammad bin Nayef bin Abdulaziz alSaud. França acabava de tancar amb els saudites un nou acord de 3.000 milions de dòlars en subministrament d’armes. L’endemà d’aquella trobada els francesos es van assabentar que, en aquella recepció, Hollande havia imposat al príncep hereu saudita la Legió d’Honor, màxima condecoració francesa.
No van ser els mitjans francesos els qui van donar la notícia –l’acte va estar tancat a la premsa–, sinó l’agència de notícies saudita: “Després de les converses, el president francès ha imposat a sa altesa la medalla de l’ordre nacional de la Legió d’Honor, que és la més alta condecoració francesa, pels seus esforços a la regió i al món contra el terrorisme i l’extremisme”, assenyalava la nota de l’agència oficial.
La condecoració per antiterrorisme i antiextremisme al representant d’un règim que ha estat fàbrica, inspirador, finançador i exportador d’extremisme gihadista tenia un cert component kafkià que només podien explicar els fluids negocis d’armes de la República Francesa amb els sàtrapes del Golf. La pregunta “on queda l’honor, entre tanta llagoteria?” se la van fer, aquell, dia tota una legió de francesos.
Els honors i els premis són sempre tan dubtosos com la moralitat de qualsevol autoritat, però tothom entén que la diplomàcia i la política exterior tenen les seves servituds. Això explica que Jacques Chirac imposés la Legió d’Honor a Vladímir Putin o que els seus predecessors premiessin amb el mateix honor el dictador panameny Manuel Noriega –a qui després li va ser retirat quan els seus amos de Washington el van acusar de narcotràfic– o fins i tot a banquers d’inversió. Hi ha hagut, també, compres i reverències a magnats –els títols de noblesa han tingut gairebé sempre molta part de compravenda–, a més de, naturalment, una mica de mèrit i honor.
Establerta el 1802 per l’ànim restaurador de Napoleó Bonaparte, després d’una revolució que havia abolit privilegis de naixement i distincions monàrquiques, la Legió d’Honor va voler potenciar la meritocràcia i la nova noblesa del primer imperi. Avui hi ha uns 90.000 legionaris facultats per portar el botonet vermell a la solapa, una distinció que reben anualment uns 3.500 francesos, la meitat dels quals militars. Es tracta d’un distintiu cobejat, respectat i envejat, que a les seves pel·lícules, Louis de Funes, fos com a inspector o restaurador, sempre sol·licitava als seus cínics superiors.
Hi ha una altra categoria de francesos que van prescindir d’aquest honor. També ells han estat legió: Jean-Paul Sartre, Albert Camus, Léo Ferré, Simone de Beauvoir, Georges Bernanos, Guy de Maupassant, Claude Monet i fins i tot Catherine Deneuve i Brigitte Bardot. D’altres, com el pallasso Coluche, van advertir: “Si me la donen, aniré a rebre-la en calçotets perquè no sàpiguen on posar-me-la”. El cas és que hi ha una sensació que la condecoració es reparteix com les rosquilles. On queda, l’honor?
El president Macron, un home escàs de prestigi als sondejos i sempre a la recerca d’oportunitats d’imatge, ha decidit restringir les rosquilles. En lloc de les 3.500 anuals se’n repartiran unes 600; no hi haurà repartiments automàtics (a ministres, ambaixadors i militars retirats) i s’intentarà potenciar el mèrit. Si Sarkozy va imposar la paritat de gèneres en la seva concessió, Macron vol restringir el repartiment i ha donat instruccions per potenciar els protagonistes d’activitats emergents, com el sector digital.
De moment, com abans Noriega o el ciclista Lance Armstrong, el
tocador de senyores hollywoodià Harvey Weinstein, condecorat per Sarkozy el 2012, veurà retirada la seva distinció.
El president francès restringeix l’alegre repartiment de condecoracions i exigeix més mèrits